8M: feminisme de classe, sindicaliste i combatiu

Les dones treballadores estem desbordades. I fartes

Fartes de suportar plenament i sense recursos la responsabilitat de les cures. Fartes de la divisió sexual del treball que feminitza sectors convertint-los en més precaris i invisibles (neteja, alimentació, sociosanitari, ensenyament, etc.), malgrat ser imprescindibles per a l’engranatge d’aquest sistema.

Ja són 2 anys de gestió de la pandèmia de la Covid-19, i en aquest temps s’ha demostrat una vegada i una altra que cada crisi ens colpeja més durament a les dones.

Estem desbordades i fartes perquè seguim sense veure cap canvi que acabi amb la bretxa salarial, perquè continua aguditzant-se la precarietat i la falta de contractació de les dones. És un fet que les dones agafem més excedències no remunerades per a encarregar-nos de les cures i que som nosaltres les que, en cas extrem, decidim no incorporar-nos al mercat laboral per a atendre persones dependents i menors al nostre càrrec. Des de l’inici de la pandèmia, el nombre de dones en aquesta última situació ha augmentat en 150.000.

Tot això, a més de desbordar-nos, ens empobreix.

El teletreball, que semblava la solució en l’àmbit laboral davant la pandèmia, ens ha ensenyat l’altra cara de la moneda, atès que l’assumim més nosaltres que els homes i això accentua la nostra labor com a cuidadores i afecta a la nostra promoció. És important veure que aquí no només hi ha bretxa laboral, sinó que existeix una bretxa de classe. I això, també ens desborda.

La parcialitat en els contractes és molt més alta en dones que en homes.

Som nosaltres les que carreguem amb la majoria dels treballs relacionats amb les cures i ens veiem en la necessitat de reduir la nostra jornada laboral per a fer-nos responsables del treball no remunerat. A més, del total de dones ocupades, el percentatge més alt (29,0%) correspon a l’ocupació dels serveis de restauració, personals, protecció i venedors. Socialment, sabem que aquestes ocupacions no només es troben fortament feminitzades, sinó que a més són objecte de frau en la contractació: jornades parcials que de manera efectiva són jornades completes, etc.

La majoria de les dones migrants residents estan desocupades o no compten amb contracte laboral regularitzat, i són moltes les que es troben en situació administrativa irregular. Cal acabar amb l’explotació laboral a la qual estan sotmeses aquestes dones, que no denuncien per por de ser expulsades, i exigir al Govern la seva regularització.

El Règim Especial d’Empleades de Llar és esclavista, sense dret a prestació per desocupació, sense accés a la llei de riscos laborals. L’acomiadament és sense preavís ni indemnització, sense comptar la impossibilitat de demanar baixes ni permisos per por de l’acomiadament. Tampoc existeix el dret de readmissió com passa en la resta de sectors.

No podem oblidar el maltractament i abusos que sofreixen les empleades en alguns llocs de treball.

Què dir de l’atracament a les nostres pensions. La gran fita que ens vol vendre el Govern “més progressista de la història”, juntament amb els ministeris sindicals, no és més que l’estafa de la revaloració de pensions i un pas més en la privatització del sistema públic de pensions. Quan milions de llars subsisteixen amb prou feines amb la pensió d’una dona, bé sigui jubilada, vídua o per discapacitat; en lloc d’utilitzar l’IPC interanual (5,6%) per a la revaloració, prenen l’IPC mitjà (2,5%). I no sols enguany, oblidem-nos de recuperar el nivell perdut en els últims anys.

Es el mateix cas dels convenis: que acceptem resignades.

No pensen augmentar el coeficient de la pensió de viduïtat, que hauria de ser un 100%, però a moltes no se’ls arriba a reconèixer ni el 60%, que és seguir en la misèria.

L’altra agressió al sistema públic de pensions són els plans privats d’empresa. Equivalen al despenjament dels convenis, però pitjor: afebleixen la nostra capacitat de negociació, s’escapen del control públic, poden ser corromputs i disminueixen els ingressos en el sistema.

Totes som o serem pensionistes.

Per a tenir una pensió digna cal començar avui lluitant pels nostres drets col·lectius, contra les discriminacions que dificulten la independència econòmica i denunciant que aquest calvari laboral es tradueix en una pitjor pensió. Avançar és prendre consciència que el problema de les pensions de les treballadores va unit a la resta de condicions laborals i vitals que se suporten.

I, per si no fos prou, la gota que vessa el got: una nova “reforma laboral” en la qual res canvia per a nosaltres: la temporalitat segueix sense resoldre’s, a pesar que vulguin maquillar-la, dient «indefinits» a contractes que romanen lligats a una naturalesa temporal, i sense tocar les causes dels acomiadaments ni les indemnitzacions. Tampoc es resol la qüestió de les subcontractes i l’externalització de treballadores, les conseqüències de les quals les patiran sectors tan precaritzats com el de les kellys.

Les desigualtats i discriminacions que sofrim les dones són estructurals i són conseqüència directa de l’actual sistema capitalista i patriarcal, que utilitza la violència i tots els recursos a la seva disposició per a mantenir l’ordre social imposat, i així, aconseguir que les estructures del sistema i les seves relacions de poder continuïn intactes.

Estem desbordades, estem fartes i, sobretot, estem organitzades.

Per a fer front a les desigualtats que hem d’afrontar cada dia, ens fem fortes a la CNT. Som conscients de la realitat que ens envolta, sabem de les dificultats a les quals ens enfrontem per a sobreviure dins del sistema actual; sobreviure o malviure, perquè per a moltes dones, el dia a dia és pura supervivència.

Volem tenir vides dignes de ser viscudes, i per a això ens necessitem unes a les altres. I no només en aquest Estat; no podem oblidar que de punta a punta del món milions de dones lluiten cada dia per a canviar les coses.

Des d’aquí, enviem una salutació entusiasta i fraternal a totes les somiadores i lluitadores que sofreixen els rigors de la tirania a tot el món: les treballadores de les fàbriques de Myanmar, Bangladesh, el Marroc… Les companyes kurdes, les zapatistes, les afganeses…i totes les que no anomenem aquí però recordem cada dia.

Des de la nostra diversitat i circumstàncies som la mateixa classe, i ens mantenim unides.

Som diverses i per això posem damunt de la taula una proposta per a acabar amb tota mena d’opressions socials, laborals i educatives, perquè totes som igual de valuoses; sumarem les nostres experiències i sabers per a fer front a totes les desigualtats que sofrim i aconseguir una societat més justa.

Som dones organitzades que lluitem contra l’explotació, donant importància a les cures, i donant-nos suport les unes a les altres per a la construcció d’un món nou.

Un món anarquista però sobretot, feminista, en el qual es reconeguin les fonamentals aportacions que fem les dones en la societat, avui i sempre.

Davant el desbordament, anarcofeministes en lluita.

Uneix-te a la CNT