Pel que sembla només situacions límit fan bellugar el sistema, i aquest busca com reajustar-se per continuar exercint la seva supremacia. De nou, però, aquests ajustos cauen sobre les espatlles de la classe treballadora, una classe que al llarg de la història ha pagat sempre el cost de les ambicions de les oligarquies i els poders econòmics mundials. En definitiva, un darrera l’altre, els errors del sistema han estat resolts amb l’esforç i el sofriment de les classes populars.

“(…) hem d’estar més alerta que mai, no podem donar cap més pas enrere i la Confederació Nacional del Treball, tornarà a ser, com sempre, al capdavant de la lluita i obre les portes a totes les treballadores a integrar-se als seus sindicats”.

La crisi derivada de la bombolla immobiliària de finals del segle XX, provocada per la fam especulativa dels inversors i les constructores, agafades de la mà de l’ambició de les entitats bancàries, la venda de les famoses preferents que van portar a la bancarrota a milers de famílies, l’increment dels preus de lloguer per abocar-les a hipotecar-se en propietats que més tard perdrien a mans de les mateixes entitats que les oferien a dojo, sense prevenir-les, disfressant la usura d’ajut a l‘habitatge. L’estat, però, va ajudar als usurers amb xifres astronòmiques de milers de milions, que no van fer sinó augmentar els seus beneficis, ja que els treballadors, convertits en peces de monopoli, perdien les seves llars i continuaven suportant el deute.

Amb el nou segle la cosa no ha canviat gaire, aquesta vegada un virus ha mostrat les mancances d’un sistema que de nou recorrerà, sens dubte, a l’esforç i el patiment de la ciutadania obrera. La pandèmia derivada de la COVID-19 ha ajudat, malauradament, a imposar, també, una nova manera de relacionar-nos. L’individualisme social, que tant interessa al sistema, intenten que arribi per quedar-si. Un individualisme social que fa temps i de forma gradual ja anat impregnant el dia a dia. Els caixers automàtics, els videojocs o el gradual i subtil canvi en l’urbanisme públic amb la substitució dels populars bancs per cadires individuals.

El sistema ens acabarà fent elogiar el teletreball que ha fet ampliar, sense donar-nos compte, les jornades laborals pensant que les treballadores som com la xarxa que no té horari. Ens enlluernarà amb els beneficis de les compres virtuals, de la seva rapidesa i efectivitat, però no ens deixa veure l’explotació dels repartidors, falsos autònoms, abocats a l’estrès i la precarietat provocats per la nostra, cada vegada més gran, impaciència.

Però la crisi de la COVID-19, també ha posat sobre la taula el que significa la privatització dels serveis públics o, en molts dels casos, la seva inexistència. Les xarxes i els mitjans de comunicació s’han omplert aquests dies dels aplaudiments puntuals als treballadors sanitaris, salutacions folklòriques buides de crítica cap a uns serveis mancats, en molts casos, d’unes mínimes condicions laborals.

Ara amb una aparent calma de la pandèmia, els hospitals tornen a buidar les plantes que tenien tancades abans de la crisi sanitària, per posar-les de nou al servei de mon privat; sense cap mesura per dotar de personal les urgències, peces claus en el dia a dia; sense cap intenció de dignificar els sous, intentant difuminant-los amb una almoina pels serveis prestats. Els nostres MIR podran acabar i preparar-se per marxar a ser explotats en un altres país. El personal auxiliar tornarà a viure en l’anonimat, la precarietat dels seus llocs de treball, resultat inequívoc de les subcontractes.

I les residències de gent gran, tornaran ràpidament a buscar els balanços positius, intentant oblidar o emmascarant la mala gestió de les seves respectives direccions, patronats, i d’altres estaments que les conduïen, i equilibraran les seves economies jugant amb els salaris o els llocs de treball, consolidant la seva norma, més treball amb menys salari.

Sense saber ben bé com evolucionarà la pandèmia, els treballadors hem d’estar més alerta que mai, no podem donar cap més pas enrere i la Confederació Nacional del Treball, tornarà a ser, com sempre, al capdavant de la lluita i obre les portes a totes les treballadores a integrar-se als seus sindicats. El mon està canviant, però aquest moviment no ens pot fer canviar.

Confederació Nacional del Treball al Vallès Oriental