Article de Genís Ferrero, afiliat a la CNT Vallès Oriental. Publicat en castellà aquí.

“Si ens superem, si conquerim la nostra capacitat i ens col·loquem en condicions d’actuar de manera enèrgica, de fer front a tota possibilitat d’atac, serem respectats, atesos i ens imposarem”.
(Salvador Seguí. Congrés de Sants, 1918)

El segle XXI ha portat a la humanitat dues agendes urgents. La consolidació definitiva del neoliberalisme, d’una banda, i la necessitat d’un canvi ecològic de les societats industrial del planeta, de l’altra.

Liquidat el socialisme real com a bloc antagònic a les societats capitalistes, i davant la necessitat d’un canvi en el model productiu que eviti l’autodestrucció en qüestió de dècades de l’ecosistema del planeta, el que suposaria la desaparició de la humanitat com la coneixem avui en dia, és urgent enfrontar els reptes que es plantegen a les classes treballadores del món.

Sabem que la solució al problema ecològic només té dues sortides possibles: una en la qual la justícia social, les llibertats col·lectives i individuals i el respecte a l’ecosistema vagin de la mà. L’altra és un món neofeixista on el control social, l’acumulació de tecnologia i riquesa i l’ús de la violència siguin les formes d’administrar les mesures de contenció ecològica perquè una minoria social mantingui el seu nivell de vida i la seva posició de poder. Òbviament la segona és la via fàcil, on només cal abaixar el cap.

En aquest escenari s’han introduït multitud de conceptes que vénen a servir l’interès del discurs neoliberal, encunyant nous conceptes individualistes encara que vestits de liberals i altres que vénen a negar l’anàlisi material de les desigualtats socials. S’ha posat de moda pensar que els petits gestos són els importants per treure’ns de sobre la responsabilitat d’organitzar-nos a gran escala i afrontar els enormes problemes que tenim davant.

És en aquest context que afrontarem el desembre de 2022 el XII Congrés de la CNT, uns comicis que haurà de ser decisiu per afrontar de forma urgent els problemes que sobrevindran al proletariat els propers anys. Davant les temptatives de fer de la Confederació un ens social més proper a l’assistencialisme d’una ONG, els sindicats de la CNT hem de dotar-nos igual que antany de tots aquells recursos necessaris per tornar a estructurar un projecte revolucionari en ple segle XXI.

Malgrat els discursos que pretenen assenyalar que el món del treball serà un escenari on no es disputa la construcció d’una alternativa a l’actual sistema social i econòmic, nosaltres els i les anarcosindicalistes venim a sentenciar que res més lluny de la realitat. Les diferents lluites socials són fragments d’una lluita general que és la de les classes explotades i precàries de sempre contra l’acumulació de riquesa, contra el patriarcat i contra la patronal i els estats que la defensen.

Precisament són els governs de tota índole els qui ratifiquen una vegada i una altra les directrius i polítiques neoliberals de la Unió Europea. Malgrat tots els discursos les reformes socials que es plantegen segueixen flexibilitzant el mercat laboral, fragmentant la classe treballadora, reduint la llibertat sindical i protegint la propietat privada i la capacitat d’acumulació de riquesa d’una minoria a expenses de la majoria. Les mesures de caràcter social, encara insuficients, en realitat no deixen d’acceptar la creació de bosses de pobresa i precarietat estructural que els països del sud d’Europa anem acumulant des de l’anterior crisi de 2008.

En aquest context es torna a realçar com a quelcom necessari i positiu per al conjunt de la societat, i en conclusió també per a la classe treballadora, el concert social entre govern, sindicats majoritaris i patronals. Davant d’això hem de ser clars en el nostre discurs i explicar que aquest model només beneficia aquells qui ja disposen de la majoria dels beneficis. És a dir, aquells que mai acceptaran que la gent humil i treballadora, el poble, pugui accedir a una part justa del repartiment de la riquesa.

Davant d’això hem de confrontar el diàleg social amb mitjans propis, dotant els centres de treball d’una estructura sindical basada en les idees llibertàries de democràcia directa i lluita de classes, amb la unió de sindicats que tornin a comptar per milers els seus associats, la solidaritat econòmica de la qual permeti la plena independència de la CNT de qualsevol agent extern, que permeti tenir els recursos tècnics, militants i econòmics necessaris per no només assessorar els conflictes sindicals, sinó també per planificar la proposta de la classe treballadora a la transició industrial i econòmica que l’ecologia imposa a les nostres societats d’avui.

El repte que tenim davant nostre doncs, no només és imperatiu sinó que a més és urgent. No disposarem de dècades per desenvolupar-lo, hem de redoblar esforços i fer de l’acció sindical dels nostres sindicats el principal ariet enfront de la desorganització i fragmentació de la classe obrera als centres de treball. Una acció sindical que, alhora, recuperi la capacitat pedagògica dels nostres ideals llibertaris i emancipadors plantejant la necessitat de confrontar no només les qüestions econòmiques, sinó sobretot la reducció del temps de treball, la fi de la discriminació de gènere i de qualsevol altre tipus, aixecant la llibertat sindical i la vaga com a pedra angular de la construcció de qualsevol societat on l’economia estigui al servei de les persones i no al revés.

En definitiva, la CNT enfronta el repte de tornar a ser un sindicat amb milers d’afiliats –el creixement sostingut del conjunt de l’organització en els últims anys així ho testifica– que sigui una eina eficaç en el dia a dia de la lluita laboral, però que per les nostres característiques llibertàries possibiliti una alternativa real al sistema polític i econòmic vigent. Tenim les eines al nostre abast, el que no tenim és una segona oportunitat per tornar a arribar a aquest moment. Si no som molts i moltes, si no som intel·ligents i eficaces, els rics i poderosos es tornaran a imposar.