Traducció al català de l’article de M.A.F. publicat al cnt nº 428.

Avui en dia la muntanya de Montjuïc es visita per les seves instal·lacions esportives i els seus espais d’esbarjo, però la població de Barcelona no oblida que, fins fa ben poc, només el so del seu nom produïa calfreds entre homes i dones del poble dedicats a la lluita social, especialment els provinents de les files de l’anarquisme i el sindicalisme.

No en va des del castell de Montjuïc es va bombardejar la ciutat diverses vegades i va ser escenari habitual de l’empresonament i afusellament de nombrosos revolucionaris: allà van acabar els ossos de milers de treballadors durant la Setmana Tràgica o la vaga de la Canadenca; allà va ser afusellat, davant el repudi internacional, el pedagog i lliurepensador Ferrer i Guàrdia; a prop de la fortalesa es troba precisament el Fossar de la Pedrera, lloc escollit pel franquisme per enterrar els afusellats al Camp de la Bota —més connotacions sinistres — on van anar a parar els cossos de 4.000 víctimes de la repressió feixista distribuïts en caixes cobertes de calç viva perquè la putrefacció es produís com més aviat millor.

“El Fossar de la Pedrera va ser el lloc escollit pel franquisme per enterrar els afusellats al Camp de la Bota, on van anar a parar els cossos de 4.000 víctimes de la repressió feixista distribuïts en caixes cobertes de calç viva perquè la putrefacció es produís com més aviat millor”

Socialistes, comunistes, republicans i llibertaris comparteixen espai a l’antiga pedrera que, fins al 1985, no va ser rehabilitada com a espai de memòria dels “executats pel franquisme a Catalunya després de la Guerra Civil”. Aquest any el president de la Generalitat, Jordi Pujol, l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, familiars de Lluís Companys i membres de l´Associació Pro-Memòria, inauguraven un memorial que comprèn un conjunt arquitectònic, una gran zona enjardinada, el mausoleu de Companys i altres espais de record com el dedicat a les víctimes de l´Holocaust.

Però malgrat el reconeixement necessari a les víctimes —segurament per genèric i oficial—, al Fossar de la Pedrera se seguia respirant silenci pels llibertaris d’una CNT catalana que havia patit a les seves carns la més indiscriminada de les repressions. No és, doncs, estrany, que amb motiu del centenari de l’organització, una de les primeres accions en què pensés la comissió creada a aquest efecte, fos precisament la de reparar l’anomalia històrica i posar en valor i restaurar en aquell lloc la memòria d’un moviment llibertari pràcticament oblidat per les forces institucionals.

Imatges de la inauguració del monòlit al Fossar de la Pedrera, obra de l’escultor basc Juanjo Novella, amb motiu del centenari de l’organització CNT el 2011. D’esquerra a dreta: monòlit, ofrena floral i confraternització. / M.A.F.

Amb aquest objectiu es va idear la col·locació d’un monòlit obra de l’escultor basc Juanjo Novella. L’artista ja havia destacat prèviament amb altres instal·lacions espectaculars com ‘La huella’ a la muntanya d’Artxanda que, coronant el municipi bilbaí, homenatja els gudariak que van lluitar als seus vessants tractant d’evitar la caiguda de la ciutat a les urpes feixistes.

Un cop posat fil a l’agulla, el procés no va estar exempt de complicacions, unes vegades per kafkians debats interns i d’altres, del tot esperable, per les habituals travetes institucionals. Unes travetes resoltes finalment el 2010 en una reunió amb el representant de l’ajuntament, Vicenç Sanclemente, a la qual assistim qui escriu, en representació del comitè confederal com a secretari de Comunicació, i la companya Sònia Turón, integrant de la comissió organitzadora dels actes del centenari.

Un cop sortejats tots els obstacles, només quedava fer una crida a l’afiliació —i especialment aquella d’edat més avançada— per assistir a l’acte que el 18 de juny de 2011 serviria de colofó a un any de celebracions amb què la CNT havia recordat i celebrat els seus cent anys incansables d’història i lluita.

En la data assenyalada, una gentada de cenetistes i amics de la Confederació de totes les edats es va amuntegar des de primeres hores del matí a la campa destinada a aquest efecte. Entre salutacions, abraçades i, tot i que encara no ho sabíem, també acomiadades d’alguns companys i companyes veterans que aviat ens abandonarien, ens vam congregar per celebrar un emotiu homenatge a les víctimes del feixisme. Alfonso Álvarez, secretari general del sindicat per aquells dies, va rememorar des de la tribuna com el seu pare i altres companys es reunien a la plaça del poble cada 1 de maig durant els anys més durs del franquisme. “Ningú els havia convocat, però allà estaven any rere any”. La historiadora i companya Antonina Rodrigo, ens va recordar les gestes d’aquella generació d’homes i dones “l’edat cronològica dels quals no es corresponia amb la seva maduresa”. El militant històric Octavio Alberola va compartir la necessitat de fer justícia amb els assassinats pel feixisme i Juanjo Novella va agrair la càlida acollida de la seva obra. Com a fermall d’or a les paraules dels discursos, el grup Poupees electriques ens va delectar amb una actuació musical en què van repassar els familiars himnes confederals ‘A las barricadas’ i ‘Hijos del pueblo’, amb els quals es van posar a prova els dots de cant dels assistents, i també el romanç ‘Durruti, Ascaso i García Oliver’ de l’inoblidable Chicho Sánchez Ferlosio.

“Als homes i dones de la CNT que van morir en la conquesta de la llibertat i per la revolució social” Juanjo Novella

La resta del dia el vam dedicar a participar a l’ofrena floral als peus del xiprer truncat de Novella, a confraternitzar i compartir experiències amb els companys i, molt especialment, a repartir afecte i atencions a aquells homes i dones que havien viscut la gesta dels anys gloriosos de l’anarcosindicalisme i encara treien forces per assistir a la celebració confederal: Fèlix Padín, Conxa Pérez, Enric Cassanyes, Margot Suárez, Emma Martínez , Rai Ferrer, Domingo Gómez, Manuel Milà, Guillermina Peiró, Carmen Garcia, Carmen Estellés, Enric Melic, Eugenio Camarasa, Doris Essinger… i tants altres veterans, els noms dels quals segur oblido, participants en aquella última gran reunió confederal per a molts de ells.

Han passat deu anys i allà segueix, imponent, el xiprer de ferro de Juanjo Novella, els seus 4,20 m. d’alçada i 20 mm. de gruix, el seu metre de diàmetre i aquesta frase encunyada «Als homes i dones de la CNT que van morir en la conquesta de la llibertat i per la revolució social» que tant ens acosta a una generació que va palpar el cel de la revolució amb les seves mans calloses… per ser immediatament delmada pel feixisme criminal.

Sempre al nostre record, companys!