IGUALTAT EN DRETS I OPORTUNITATS JA!
Les dades de la vergonya
A continuació et presentem algunes de les principals dades recollides per aquest 8M.
A continuació et presentem algunes de les principals dades recollides per aquest 8M.
Article d’opinió de Genís Ferrero, Secretari d’Acció Sindical de CNT Vallès Oriental, publicat originalment en castellà el 28 de febrer a El Salto.
elsaltodiario.com/opinion/coordenadas-una-independencia-clase
Després de la irrupció de nous espais militants juvenils, torna a existir cert interès al voltant de la qüestió organitzativa entre les files d’algunes famílies del socialisme. Vagi per davant la meva simpatia amb tots aquests processos. Els que vam començar a militar fa vint anys ens trobàvem a l’època de la “plena ocupació”, un jovent menys polititzat, multitud de moviments satèl·lit de partits polítics, un moviment llibertari encara influït per les tendències antiorganització de la dècada anterior i un moviment sindical desestructurat. Interessar-se per un anarquisme social era recórrer un camí bastant solitari.
En aquest diàleg obert a la recerca de la fórmula organitzativa, voldria aportar algunes idees.
En els temps de la I Internacional, des de partidaris de Marx a Bakunin era freqüent l’ús del terme “Partit”, no com a fórmula de mediació institucional sinó com a associació i agrupació sota uns principis socialistes.
No obstant això, l’anarquisme aviat acabaria abandonant el seu ús al nostre país, en part per la consolidació de la socialdemocràcia i en part després de la ruptura definitiva dels internacionalistes amb el republicanisme després del Sexenni Revolucionari del XIX. Els debats, en tot cas, que van succeir aquest període seran entre col·lectivisme i comunisme.
Des d’aleshores, la figura del partit com a model d’organització ha estat rebutjada majoritàriament per l’anarquisme per la seva oposició al reformisme, la participació de l’Estat i per considerar que reprodueix jerarquies i avantguardes font de noves divisions socials.
Lluites parcials són totes aquelles que desenvolupen el conflicte de la lluita de classes en àrees específiques, i són necessàries per crear la consciència de classe si sabem vincular-les conjuntament a una problemàtica i resposta comuna. Hi ha interès a assenyalar la qüestió per diferents motius.
En primer lloc, perquè és important evitar que les lluites parcials derivin en lluites reformistes, deslligades de la lluita de classes que puguin acabar en reformes l’objectiu de les quals sigui mantenir la pau social i integrar a l’Estat els seus actors en última instància. Al contrari, les lluites parcials han de ser part d’una estratègia general de les organitzacions revolucionàries en la seva fase d’acumulació de forces mitjanant l’organització del proletariat, la seva educació en la lluita de classes i la seva adhesió a la revolució social.
En segon lloc, l’actual fragmentació del moviment popular en un entramat de petites organitzacions, col·lectius i assemblees dedicades a cada una d’aquestes lluites parcials manté i perpetua aquesta mateixa fragmentació. On abans hi havia organització de masses que abordava totes les qüestions, ara no només hi ha petits col·lectius, sinó que sovint en aquests es troben les mateixes persones.
I, en tercer lloc, està la qüestió de la instrumentalització de les lluites parcials. Des de l’aparició de l’esquema partit/sindicat, on el sindicat fa de corretja de transmissió del partit, aquesta dualitat s’ha repetit de forma viciosa al llarg del temps recolzant-se en els dos punts anteriors. D’aquesta manera sorgeixen organitzacions avantguardistes que aspiren a subjugar aquestes lluites parcials, en el pitjor dels casos des de l’entrisme més vulgar.
Molts grups amb finalitats partidistes tenen en realitat un interès a perpetuar aquesta fragmentació, la qual es retroalimenta també per una cultura militant heretada del movimentisme, en molts casos sense ni tan sols ser conscients d’això.
Davant aquesta situació es pot reflexionar i entendre que les lluites parcials són lluites del proletariat a escometre de forma directa des de les seves pròpies organitzacions, mentre que quan s’actua per mediació d’institucions o avantguardes, formals o informals, es fa sota una agenda aliena.
Pocs moviments hi ha hagut que siguin estrictament parlant “assemblearis” en el sentit que tot s’ha articulat al voltant d’assemblees de forma continuada, en totes les esferes de presa de decisions. L’últim d’aquestes característiques va ser el 15M, patint diversos problemes al ser un moviment a mig camí entre allò espontani, la intervenció de grups polítics organitzats, la falta de cultura militant o d’una coordinació interna efectiva.
L’anarcosindicalisme i el moviment llibertari d’arrel socialista persegueixen sistemes polítics basats en la democràcia directa i, partint d’aquella necessària coherència entre mitjans i fins, s’estructura de la mateixa forma internament combinant la participació directa dels seus membres en la presa de decisions però respectant temps i procediments d’una estructura formal, preservant l’autonomia de les parts. No és un mecanisme netament assembleari, ja que també existeixen comitès, mandats delegats o acords vinculants.
Deslligar l’assemblearisme de la democràcia directa, com, d’altra banda, passa en moltes organitzacions polítiques d’esquerra, ha acabat sovint buidant de contingut “l’assemblea”, passant a ser un espai de captació de nous actius per a “l’aparell”.
Tot l’anterior ens porta a reivindicar la necessitat de la independència de classe del proletariat, però sobretot en el pla pràctic: el de les seves organitzacions i institucions.
Per a la tradició llibertària aquesta independència es basa en l’acció directa a través de les seves organitzacions a l’hora de confrontar la lluita de classes. D’aquesta manera només es pot definir com una “organització de classe” aquella composta exclusivament per membres del proletariat, com són els sindicats. Qualsevol altra forma d’organització no ho serà si no compleix aquesta premissa.
D’altra banda, quan parlem del Proletariat l’entenem com el conjunt de les classes treballadores, més enllà de les estratificacions socials internes en base a rendes o adhesions culturals a la classe mitjana. És a dir, que englobem la classe obrera, la pagesia, la nova classe treballadora dedicada al sector de serveis, etc.
Sense pretendre aïllar-se de la resta de la societat o amb persones d’altra classe compromeses amb la nostra causa, han de ser, no obstant això, les organitzacions de classe les que trobin els seus propis mecanismes de relació preservant la seva independència i capacitat d’autoorganització.
Entenem per sindicalisme la concreció pràctica de la lluita de classes, alhora que una manera d’autoorganització del proletariat sense mediacions.
Hi ha qui ha criticat l’anarcosindicalisme d’estar fent el joc a la socialdemocràcia, acusant de ser una lluita parcial o sense capacitat per vincular les seves lluites a un moviment polític, però estem davant d’un error de concepte. No estem davant l’anarquisme “participant en el sindicalisme laboral”, sinó que és una evolució de l’anarquisme inserit en la lluita de classes, adoptant una forma d’organització de classe que, des del món del treball, aspira a incidir en la resta d’esferes del que podríem anomenar l’ecosistema del proletariat, amb l’objectiu últim d’aconseguir la societat comunista llibertària.
Com va defensar Salvador Seguí, el comunisme només el pot posar en pràctica el mateix proletariat. Cap avantguarda, grup anarquista o partit podrà executar-lo per si mateix, per tant, ha de ser l’organització de classe, els sindicats, els qui capacitin les masses per assolir-lo.
Necessitem les idees per desenvolupar la pràctica i continuar avançant críticament. Que una part de l’esquerra anticapitalista adopti la crítica al reformisme, la independència del proletariat i plantegi la necessitat d’una alternativa global al Capitalisme i l’Estat ha de ser acollit positivament per aquells qui hem defensat aquestes idees d’una forma o una altra.
Però si la independència de classe va necessàriament lligada a la de les seves organitzacions de classe, haurien de ser aquestes les que portin a terme la tasca revolucionària. Si acceptem aquesta premissa, pot existir una direcció política des de fora d’aquest tipus d’organitzacions? I si això és possible, com es garanteix de forma pràctica la seva independència i capacitat d’autoorganització?
Pretendre construir un moviment sobre la base d’una direcció que influeixi la resta de moviments entenc que va en la direcció contrària, caient en els problemes abans mencionats.
D’altra banda, en un moment històric en el qual assistim a una reestructuració de les formes de producció que empeny cada vegada més sectors de les classes treballadores a l’atur, dóna la sensació que la dificultat en l’acció sindical avui s’eludeix enaltint altres lluites on es pot haver desenvolupat una mica més de “múscul” o una visió de la composició de classe molt estreta.
Cedir davant d’aquesta qüestió també ens empeny a abandonar el debat sobre la producció i, no obstant això, és precisament en aquest canvi de cicle marcat per una sèrie de crisis coincidents quan es torna estratègic plantejar qui seguirà produint tot allò necessari per a la societat futura.
Si seguim pensant realment allò “de cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats” reivindicar qui, què i com construirà el comunisme ens porta també a la conclusió que ha de ser el proletariat qui s’organitzi mitjançant les seves pròpies institucions, de forma autoorganitzada i sense mediacions d’avantguardes més o menys reconeixibles, educant-se en tot allò que li serà necessari per escometre la gran tasca que ha de ser l’emancipació de la humanitat sencera.
Actes de la CNT al Vallès Oriental en el marc del 8 de Març, Dia de la Dona Treballadora, i comunicat del Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CNT.
Continua la lectura de 8M: Unides en acció, trenquem fronteres