L’autor, activista i fotògraf William C. Anderson, un dels exponents de l’anarquisme negre als Estats Units, analitza en aquest article els efectes que està tenint la política interna de Donald Trump sobre l’estat d’ànim i els discursos dels moviments socials del seu país.

Considerat el relleu generacional de figures com Martin Sostre o Lorenzo Kom’boa Ervin, Anderson parla des d’una posició i amb una força a les quals no estem acostumades a Europa.

Vaig tenir la sort de poder fer-li de guia quan CNT el va convidar al XIIè Congrés de Canovelles i de sentir de primera mà el seu relat. Tant les experiències com el discurs de l’anarquisme negre estatunidenc em van captivar.

Des de la Federació Local del Vallès Oriental hem volgut traduir aquest article per convidar a qui el llegeixi a descobrir la seva feina, que inspira tant com colpeix.

 

Una altra sortida: l’ocultació i l’obediència no aturaran el feixisme

En ser obedients fins al punt de renunciar a tota autodeterminació, som a punt de tornar a les condicions que molts abans de nosaltres van haver de suar de valent per superar.

«La vida de l’esclau és una mort endarrerida» _ John Swanson Jacobs

«No els provoqueu, volen que les persones negres els provoquin», ha comentat un. Una altre persona ha dit «feu el favor de quedar-vos a casa, ostres». Estic citant comentaris fets per persones negres a xarxes en reacció als vídeos de l’ocupació de Washington D.C. Les imatges d’agents de policia i soldats atemorint a la «Chocolate City» són angoixants. No obstant això, les dòcils respostes dels usuari de xarxes són preocupants per diverses raons, inclosa la idea que el que està succeint als Estats Units es pot evitar quedant-se a casa. No, no ens podem amagar del feixisme i per desgràcia per a molts de nosaltres les nostres pròpies vides són una amenaça. No importa si vas a la teva, lluites o bé t’amagues en algun i calles, la tirania afecta a tothom. Al llarg de la història, generacions de persones a tot el món poden dir-te que ser complidor i agradable no t’allibera del genocidi, l’empresonament i la conquesta. Els negres de tota la diàspora occidental haurien de saber-ho millor que ningú, tenint en compte les nostres respectives històries d’esclavitud, colonització i desplaçament. Per tant, és essencial reexaminar certs aspectes d’aquestes opressions perquè puguem entendre millor les nostres opcions i per què l’obediència i el mirar cap una altra banda no ens salvaran de res.

Un fet comú que es pot reconèixer quan un es familiaritza amb la història de les rebel·lions d’esclaus és la freqüència amb la qual els informants els van trair. Els aixecaments que podrien haver canviat les condicions i alliberat innombrables persones van ser sabotejats per una persona o grups de persones que temien la llibertat més del que temien el seu opressor. El seu raonament era sovint que no volien ficar-se en problemes; per tant, van acceptar la seva condició depravada enlloc d’alliberar-se. Aquesta mentalitat encara és ben vigent avui en dia. Part del problema pot ser que la gent hagi estat condicionada a desempoderar-se a través de la política electoral de la democràcia representativa. També hi ha altres problemes, com la manera en què es fa creure a la gent que l’obediència obligatòria a tota autoritat crea un sentit particular de seguretat. Aprenem això en els nostres llocs de treball, institucions educatives, entorns religiosos i fins i tot en els nostres moviments de resistència, entre molts altres llocs. La qüestió és que aquesta obediència ha demostrat sovint que no dóna resultat.

Quan mirem el que està passant a Washington, DC, per exemple, hauríem de recordar el que es s’ha dit fins ara. No ho oblidem, alguns deien que la resistència visible seria la “reacció” que volien les autoritats feixistes, “perquè puguin declarar la llei marcial.” Aquella suposada incitació del públic per justificar l’ocupació no era necessària perquè les autoritats envaïssin la capital de la nació. Tampoc haurà de succeir per que les autoritats envaeixin altres ciutats, comunitats o àrees de les quals vulguin prendre el control. Seria millor si les persones que no entenen com funciona la tirania admetessin que estan espantats o interessats a ser subordinats. Tractar de racionalitzar la por com alguna forma degradada de resistència és similar al mateix tipus de liberalisme que diu a la gent que el consumisme, la “autocura” i la inacció són formes d’activisme. Aquestes són excuses pallasses per no fer res i fingir que és alguna cosa per tal de calmar la culpa i esquivar la vergonya. A mesura que les coses empitjoren i són molt més descarades, mantenir aquestes posicions es convertirà cada vegada més en complicitat absoluta i col·laboració amb el feixisme.

Sortir al carrer i rebel·lar-se no té perquè provocar la reacció del feixisme. … La teva existència i la teva vida són suficients.

 

Tinc notícies per a vosaltres. Sortir al carrer i rebel·lar-se no té perquè provocar la reacció del feixisme. La teva pell negra els provoca. La teva condició de ciutadania pot provocar-los. La teva ètnia pot provocar-los. El teu gènere pot provocar-los. La teva pobresa també. La teva sexualitat ho pot. La teva edat ho pot. La teva existència i la teva vida poden provocar-los. Es tracta de qui som en el seu món i el que ells decideixen que és o no és acceptable. Sigui com sigui, si comportar-nos i obeir la llei fos una gràcia salvadora, llavors l’esclavitud hauria estat raonable? Era una institució legal, i la rebel·lió contra els esclavistes va ser prohibida durant molt de temps. Haurien d’haver acceptat el seu destí els captius submisos esclavitzats, de manera que no donessin als seus amos una raó per reaccionar?  En ser obedients fins al punt de renunciar a tota autodeterminació, estem a punt de tornar a les condicions que molts abans de nosaltres van haver de suar de valent per superar.

El germà del famós abolicionista Harriet Jacobs, John Swanson Jacobs, va detallar alguns punts de vista crítics sobre l’esclavitud en la seva (recentment redescoberta) narrativa d’esclaus de 1850, “Els Estats Units governats per sis-cents mil dèspotes.” Assenyalant els 600.000 propietaris d’esclaus, va declarar que “els lladres legalitzats governen el país; les lleis del sud prevalen sobre les dels Estats Units.” A diferència d’altres narratives esclavistes molt editades i censurades, John Jacobs és va al moll de l’os en assenyalar la legitimitat oferta a la institució de l’esclavitud.

Quan es tractava de complir forçadament la llei, va escriure: “hi ha les lleis dels Estats Units, prohibint a la nació fer un sol acte d’humanitat cap als més indefensos i necessitats coneguts per l’home. […] Aquesta institució pensa que no hi ha res massa sagrat com per no sotmetre-s’hi. No hi ha res en el catàleg del crim que no es pugui trobar en aquest infern antinatural a la terra.” I finalment, sabia que la reforma no era suficient perquè coneixia la naturalesa del poder polític coercitiu. Va escriure: “Com intenten amagar la seva infàmia del món! La simple aprovació d’una llei, per si mateixa, no sembla tan odiosa, encara que sigui sempre tan injusta, si es deixa oberta a correccions per part del poder que la crea”.

Alguns encara estan esperant les eleccions de mig mandat per votar en contra del feixisme i desfer-se’n. Alguns esperen ser salvats per forces que no comparteixen les mateixes prioritats qu’ells en termes de condicions, classe i política. Uns altres estan completament desafectats i poden no ser conscients de la gravetat d’allò contra el què ens posicionem. Independentment de quin d’aquests escenaris poguem identificar, els que estan en el poder esperen que siguem covards i no hi lluitem prou en contra. L’exassessor de Trump, Steven Bannon, ho va dir explícitament en una entrevista a PBS “Frontline”:

Si prens el poder i l’exerceixes, aquest sistema no és tan dur de pelar. Saps per què? Tots són covards sense sang a les venes. Tots s’han amagat darrere del sistema durant dècades i dècades. …A nosaltres en canvi no ens espantareu, i no ens aturarem, i el que sabem és que vosaltres sou una colla de figaflors. Us enfonsareu. PBS s’enfonsarà. … Saps per què? Perquè no sou durs. No creieu realment en que feu, i us doblegareu, com els bufets d’advocats, com les universitats, com els mitjans de comunicació, com totes aquestes institucions. Cedireu perquè som implacables, i nosaltres no pararem.

Quin regal tan preuat deu ser per a l’establishment reaccionari de la dreta i els supremacistes blancs el fet d’escoltar a les seves víctimes potencials dir: “No provoquis les autoritats, queda’t a casa.” Quina gran ajuda és que un govern autoritari senti la gent creure que votar és suficient o que els opressors només volen una “reacció” de nosaltres. Ja és prou dolent que els qui ens governen estiguin en el poder sense que calgui un cor de servents voluntaris que anunciïn la seva submissió. La seva aquiescència i deferència a l’autoritat és una conseqüència natural de la organització més comuna de les societats arreu del món.

Hi ha una autocràcia natural en els orígens colonials que donen forma al que coneixem com “l’estat”, que fa que el poder dictatorial sigui més fàcil d’usurpar. Els seus monopolis sobre el poder obliguen les poblacions a cedir el seu poder col·lectiu sota la suposició que el domini centralitzat és necessari per a la seva correcta organització. Actualment estem en una batalla contra l’autoritat, no en una lluita per demanar comprensió. Per aclarir-ho, citaré l’anarquista italià Errico Malatesta, que va contraposar “l’autoritat entesa com la capacitat d’imposar els propis desitjos i no la pràctica ineludible i beneficiosa pel que la persona que millor entén i és més coneixedora sobre el fet d’alguna cosa, troba més fàcil imposar o fer valdre la seva opinió.” Quan mires al govern, moltes coses haurien de quedar claríssimes. Els recargolats ideals supremacistes blancs de les jerarquies socials basades en la raça, la classe, la capacitat i la nacionalitat no tenen res a veure amb les qualificacions. L’administració Trump exemplifica la incoherència, la ignorància i la dominació de la manera en què ens han dit que les societats han d’estructurar-se. En tot l’espectre polític, tots els que busquem la llibertat hauríem de reconsiderar qualsevol cosa que hagi permès el desastre actual.

Incomptables persones han acabat en cel·les i tombes, pensant que podrien esperar el canvi en lloc de forçar la seva arribada. Molts pensaven que podien amagar-se, callar o complir prou com per evitar la seva destrucció quan això no era cert. No hi ha un gran rescatador que vingui a salvar-nos si ens portem bé durant prou temps. Ens hem de prendre seriosament el que ja sabem. Els nostres enemics són implacables i només una oposició implacable disposada a lluitar per tots els mitjans necessaris els aturarà. Si vols saber on trobar l’espurna per a aquesta oposició, busca el mirall que tinguis més a prop.

 

Article original: https://prismreports.org/2025/08/21/obedience-fascism-washington-dc/

Editorial Team:
Lara Witt, Lead Editor
Carolyn Copeland, Top Editor
Rashmee Kumar, Copy Editor

Posada en context i traducció de l’anglès al català: Enriqueta Dalmau