Davant un altre clam en demanda de responsabilitats, l’irresponsable major del regne ho ha tornat a fer: demanar disculpes amb la boca petita i marxar-se per la porta de darrere. És indubtable que ser rei d’Espanya i capità general de les Forces Armades no li ha donat aptituds per a sotmetre’s a l’escrutini del públic, dels seus súbdits: ni la por se supera amb títols ni la valentia ve en els gens. Diuen que ha fet això com un gest cap al seu fill, el tron del qual sembla tornar-se insostenible per moments; però amb la seva marxa és el propi Emèrit qui es deslliura d’una dificultat.
Per a entendre aquesta situació, convé fer un breu repàs biogràfic de la seva figura, beneïda pels llorers del bressol i la fortuna. Nascut a Roma en plena guerra civil, a diferència de moltes altres famílies, la seva no havia hagut de marxar a l’estranger a conseqüència del fragor dels combats. Juan Carlos pertany a l’estirp d’Alfons XIII, el monarca que s’autoexilià en 1931 amb l’adveniment de la República, evitant així la possibilitat de rendir comptes sobre el seu atzarós regnat.
Juan Carlos va refer el camí invers al recorregut pel seu avi, encara que això el va obligar a patir una llarga servitud a l’Espanya de Franco, convertit en un ostatge amb el qual extorquir al seu pare. Convé recordar que Joan de Borbó s’havia convertit llavors des del seu refugi d’Estoril en una font contínua de preocupacions per a la dictadura, encara que la seva eterna cantarella sobre les llibertats que precisaria el país encobria un missatge molt més escabrós: que la revolta dels militars havia d’haver conduït a una restauració monàrquica.
Si Juan Carlos va convenir a Franco va ser perquè, a diferència del seu progenitor, va demostrar major inclinació a la bona vida que a les intrigues palatines. Un personatge d’aquesta pasta és summament manejable, i per això, parlant de la seva successió, Franco va dir allò que deixava tot lligat i ben lligat. No és fàcil creure per tant que Juan Carlos fos aquest pilot del canvi en les procel·loses aigües de la transició que ens han venut. Més aviat sembla que entre festes, partides caça, regates i altres actes de caràcter lúdic, es deixava aconsellar mentre que el seu cap es trobava molt lluny del que demandaven els carrers.
Resumint, podem dir que dos van ser les grans preocupacions de Juan Carlos en aquells anys que van il·luminar la seva llegenda. La primera, una vegada desaparegut el seu pare espiritual i anul·lat el biològic, va ser, per descomptat, gaudir d’un fastuós tren de vida, més concorde a un multimilionari que a un cap d’Estat. La segona, marcada per la història familiar recent, es materialitzava en l’amenaça sempre present d’haver de sortir del país per potes. Per a treure partit d’una i conjurar les pitjors penúries de l’altra, el remei era el mateix: pastar diners.
No és qüestió ara de fer un avorrit repàs de les notícies abocades sobre els beneficis obtinguts i no declarats per Juan Carlos el “Comissionista”, ni d’altres batibulls comesos per ell. No ens interessen les històries d’alcova, ni tampoc parlarem del seu qüestionable paper en el 23F, precedit de nombroses converses amb el seu amic el colpista Alfonso Armada.
L’important és recalcar que notícies com aquestes —que surten, diguem-ho ben clar, perquè a diferència del succeït en dècades anteriors, avui dia existeixen xarxes socials que no són tan controlables com els mitjans de comunicació convencionals- corroboren l’actual caràcter parasitari de la prefectura d’Estat, el titular del qual realitza activitats opaques, sobre les quals no ha de rendir responsabilitats i que són sostingudes per fons procedents de l’erari públic. Aquestes activitats no sols han possibilitat crear un quantiós patrimoni, sinó que a més han tingut com una de les conseqüències més visibles —potser perquè Juan Carlos s’habituava amb Franco a tractar amb assassins- donar un suport diplomàtic a teocràcies tacades de sang. Aquests dies es parlarà molt de la república, una alternativa que, encara que portaria una mica d’aire fresc a les institucions, no es tracta de cap panacea; entre altres qüestions, perquè no suposa per se cap millora per a les classes treballadores. Per això, mentre uns altres es preocupen pel canvi de règim, fem una nova crida a l’organització per a la defensa dels nostres drets, tant davant monarques com presidents de la república.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal
Confederació Nacional del Treball
