Les treballadores d’un centre residencial per a menors s’organitzen davant l’adversitat.

 

“Som el suport vital de gairebé trenta infants amb motxilles molt pesades les vint-i-quatre hores del dia.”

La secció de CNT al CRAE «El Mas» ha renovat el seu secretariat, transcorregut ja un any i mig des de la seva constitució. La renovació de càrrecs és un procediment habitual dins les seccions sindicals de CNT, i en aquest cas es va precipitar degut a l’excedència que s’ha agafat la companya Ena que fins a l’actualitat exercia de delegada sindical al CRAE.

Arran de la renovació de càrrecs en aquest centre de treball propietat de l’Associació Asteroide B-612, la CNT va organitzar el passat mes de desembre una nova formació sindical focalitzada en el sector de l’Acció Social amb joves, infants i famílies en risc d’exclusió social. Un sector de la Intervenció Social regulat a Catalunya per un conveni col·lectiu caduc. El qual fa anys que s’està negociant, entre patronal i sindicats majoritaris, i no brilla pel seu avenç cap a l’eradicació de la precarietat en aquest sector.

Des del sindicat vam aprofitar la oportunitat de la trobada formativa al local de Granollers i el recent traspàs de responsabilitats de les companyes del CRAE del Baix Montseny per donar-los veu. Tant a les que han estat al secretariat com les que hi entren noves ara. Aquesta és l’entrevista que els vam fer a algunes de les treballadores de la secció en acabar la formació.

Ens podeu resumir què és un CRAE i quina tasca realitzeu com a educadores socials?

Un CRAE és un Centre Residencial d’Acció Educativa. És a dir, una institució encarregada de la guarda i l’educació a infants i adolescents, custòdia dels quals és assumida durant un període de temps relatiu a la seva situació familiar. En altres paraules, la tutela d’aquests infants i adolescents passa a ser de la Generalitat de Catalunya a través de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència) un cop es considera oportú retirar la custòdia als seus tutors/es legals. Les raons que motiven aquest procediment són molt variades. La custòdia es materialitza en un espai (normalment una casa o un pis) on conviuen infants i adolescents acompanyats per educadores i educadors professionals. En aquests espais intenten fer la seva vida dins una normalitat relativa, ja que han estat separats de la seva vida anterior.

Alguns d’aquests centres són de gestió pública i molts altres, com el nostre, són de gestió concertada a través de fundacions i altres empreses del tercer sector.

Les tasques que arribem a desenvolupar les educadores socials dins d’un CRAE són diverses. Van des de l’atenció directa a la realització de tasques de documentació, coordinació i seguiment dels casos.

Pel que fa a l’atenció directa, la nostra tasca principal és la d’acompanyar als infants i adolescents perquè arribin a ser subjectes i ciutadans actius dins la comunitat utilitzant la pedagogia com a vincle i motor de l’acció educativa.

Això passa per oferir atenció i acompanyament als processos emocionals, acadèmics, socials, relacionals, etc. de cada infant i adolescent; acompanyar en l’establiment d’hàbits d’higiene; promoure el desenvolupament integral de la seva personalitat, tot respectant la subjectivitat i interessos de cadascuna de les persones que hi resideixen. En aquest sentit es dinamitzen tallers culinaris, d’emocions, de ciutadania activa, de sexualitat i d’oci a partir dels seus interessos, entre moltes altres activitats.

En quin moment vau decidir donar el pas i organitzar-vos sindicalment? Quines són les principals motivacions que us ajuden a fer-ho realitat?

Com us podeu imaginar, la nostra feina requereix de molt esforç físic però sobretot mental. Després de llargues jornades de feina, sovint acostumem a necessitar un espai de cures on compartir com ens ha anat el dia, donar-nos suport i compartir part de la càrrega emocional que, inevitablement, ens emportem del CRAE a casa. Som el suport vital de gairebé trenta infants amb motxilles molt pesades les vint-i-quatre hores del dia.

Com a tots els centres de treball, és en les converses informals on sorgeixen queixes, comentaris i suggerències al voltant de les nostres condicions laborals.

Durant el passat estiu del 2019, unes quantes educadores interessades vam començar a buscar informació sobre com “passar a l’acció” per buscar solucions als nostres problemes. Vam estar preguntant a altres companyes del sector, buscant per internet a les webs de diversos sindicats… I finalment ens vam decidir per confiar en la CNT per diversos motius. Per una banda, algunes educadores havien tingut males experiències amb altres sindicats majoritaris. Altres teníem ideologies i valors molt propers a les de la CNT i, en general a totes ens va convèncer la manera d’organitzar-se que té aquest sindicat.

És a dir a través de seccions sindicals, empoderant a les mateixes treballadores perquè siguin les protagonistes de l’acció sindical. Sense trampes, intermediaris ni interessos sota mà. Simplement per solidaritat obrera. La proximitat i simpatia amb la que ens van acollir les nostres companyes de CNT-Granollers ens va animar a tirar endavant amb la idea i així, el setembre del 2019, ens vam constituir com a secció sindical al CRAE “El Mas”.

“Com no incloure les companyes que pateixen encara més la precarietat?”

Com a educadores socials, tenim certa ètica i responsabilitat davant del món que ens envolta. Moltes de nosaltres creiem en la pedagogia i l’empoderament a través del coneixement com a eines de canvi i transformació social. Considerem que era la nostra “responsabilitat” auto-organitzar-nos i afrontar canvis per tal de millorar les nostres condicions laborals i, de retruc, millorar també la nostra acció educativa que és al seu torn garantia de benestar per a les diverses persones que acompanyem.

La nostra secció sindical però, no engloba només a educadores socials. La nostra intenció des del primer dia era crear un espai on totes les treballadores del CRAE poguessin tenir el seu espai i per això a la secció també hi ha companyes del personal de serveis. Era inevitable organitzar-nos amb elles perquè es troben en situacions encara més precàries que nosaltres. Considerem que, tot i que desenvolupem tasques diferents, juntes podem lluitar per tal de millorar les nostres condicions. Al ser un centre de treball petit, és fàcil fer pinya.

“No podem estar sempre al peu del canó. Anem a poc a poc i cada cop tenim més clar que no ens aturarem.”

Acabeu de renovar càrrecs de la secció sindical. Ens podeu fer cinc cèntims de quins s’han renovat i com funciona la vostra secció sindical de CNT?

Estem contentes de tenir una elevada participació en la nostra secció. Comptem amb més d’un 80% de la plantilla del CRAE afiliada. Per això, ens agrada poder variar les cares i sobretot perquè considerem que el poder no pot quedar encallat ni mal repartit entre poques persones. La nostra secció vol treballar cap a la presa de decisions col·lectiva i horitzontal, respectant les nostres opinions i arribant a acords per consensos. Ens agrada mantenir bones relacions personals entre nosaltres, i les cures són una part molt important de la nostra tasca.

Actualment s’han renovat quatre càrrecs: la Delegada de la secció ha passat a ser la Glòria, la Núria s’ha posat al davant de la Secretaria de Prevenció, la Joana és l’encarregada de la Secretaria d’Organització i l’Alba la tresorera. Intentem sempre mantenir una comunicació molt fluïda, per tal que la informació circuli de manera lliure entre les afiliades i així poder prendre les decisions més adients per a totes. És una tasca difícil que costa temps de dur a terme. No sempre surt tan bé com voldríem però ens hi esforcem tot el que podem. També estem orgulloses de ser una secció formada majoritàriament per dones, ja que ens posicionem com a feministes i per tant, treballem per enderrocar les estructures patriarcals i masclistes que ens envolten. Les nostres adolescents ens ho agraeixen sovint.

Pel que fa al dia a dia de la secció, provem sempre de conciliar les reunions amb les necessitats de cada una. No podem estar sempre al peu del canó. Anem a poc a poc i cada cop tenim més clar que no ens aturarem.

Nota: Com a secció sindical porten una trajectòria relativament curta però enmig d’un context molt agitat. D’una banda el conveni sectorial porta caducat des de 2018. Les retribucions, per la seva banda, porten gairebé estancades des d’abans de venciment de l’antic conveni. Això va desembocar en algunes mobilitzacions del sector durant el 2019 i principis del 2020. Aquestes però, van veure’s ràpidament empassades per la crisis sanitària que ha tingut conseqüències molt dures en la gestió de centres de treball tan particulars com el seu.

Com heu compaginat la vostra tasca sindical amb totes les eventualitats de la lluita contra el virus?

L’educació social és un sector precari i no és una novetat per nosaltres. Ho sabíem des del primer dia que ens vam asseure a la facultat.

Ara bé, l’abandonament que està patint el sector des de fa uns anys ens resulta vergonyós. Ja des del 2019, vam veure com la Generalitat s’endarreria en el pagament que realitza als CRAEs concertats. En aquell moment, vam patir molt com a sector. Algunes companyes d’altres centres van estar mesos sense cobrar la nòmina, sense cap més explicació ni compensació. Les poques mobilitzacions que es van produir aleshores tampoc van conduir a res. Amb el conveni encallat, l’esclat de la Covid-19 només ha fet que empitjorar la nostra situació.

Amb la crisi sanitària, la nostra secció ha començat a actuar, sobretot demanant les EPIs (mascaretes i demés) necessàries a principis del 2020. Després hem reclamat actualitzar l’avaluació de riscos per tal de tenir en compte les càrregues físiques i psicosocials pròpies a la nostra feina. La crisi també ens ha afectat emocionalment, ens ha fet sentir inseguretat, les directrius i protocols canviaven gairebé setmanalment, afectant en la nostra estabilitat laboral i mental com a tantes altres companyes dels sectors obrers precaritzats. La nostra secció ha hagut de prendre decisions enmig de tot aquest entorn convuls. Hem comès encerts i errors però sabem que són al final experiències que ens enforteixen i ens serveixen per millorar com a persones i com a col·lectiu.

Quina valoració feu del paper de les administracions i les patronals del sector durant la crisi de la Covid-19?

La patronal i les administracions haurien d’haver actuat. Més ràpid i millor. Ens hem sentit abandonades. Els EPls i els protocols que ens han arribat eren massa genèrics. No estaven adaptats a la singularitat del nostre CRAE. Vam estar treballant en el nostre propi protocol.

Sentim que les persones que ocupen alts càrrecs tant a la patronal com en l’administració no han tingut la capacitat d’actuar amb eficàcia per resoldre problemes que afecten la nostra salut i la dels infants i adolescents. Això ens ha fet recordar, com en tantes ocasions, que les ordres que venen de lluny o que no arriben a temps sovint ens impedeixen fer la nostra feina. La verticalitat en la presa de decisions ha fet que un funcionari que segurament mai ha trepitjat un centre com el nostre ens atorgués el dret a les mateixes proteccions contra el virus que algú que treballa sense contactes amb altres persones. Les poques persones dins l’administració responsables de l’organització de l’enorme volum de treballadores que tenen per sota no han donat a l’abast. I és totalment normal. És un error de disseny del sistema.

Especialment volem destacar la invisibilitat de l’administració i sobretot la falta per part d’aquesta de crear un protocol d’actuació clar i general per als centres d’acció educativa per al moment en que es dongués un brot o un contagi d’un infant dins d’un dels centres.

Quina valoració feu de les formacions alhora d’encarar la vostra tasca sindical?

Totes som noves en el sindicalisme i la vida sindical. Sempre és interessant i enriquidor poder tenir més coneixements i formació tant entorn a l’organització de la nostra feina i la lluita pels nostres drets, com gaudir de l’ajuda genuïna i el recolzament que ens pot donar el sindicat per poder millorar el nostre lloc de treball, el nostre entorn…

En quin moment us trobeu, sindicalment parlant, a la vostra empresa?

Portem un any recorregut, però amb la Covid ha estat un any ben estrany i ens hem trobat que la pandèmia ens ha allargat tots els tempos, per la dificultat de poder reunir-se, per la pandèmia que ha passat per davant d’altres preocupacions.

A causa de canvis personals i laborals de les treballadores ens hem trobat amb que hem hagut de renovar els càrrecs de la secció sindical. Ens proposem poder implicar a més treballadores de l’empresa per poder tenir més implantació dins d’aquesta i recollir el màxim de sensibilitats, reivindicacions i propostes. Poder millorar al màxim els nostre lloc de treball i que sigui un espai cada vegada més respectuós amb les treballadores i les seves necessitats i inquietuds.

Dins l’empresa ens trobem amb que no acaben de creure el fet de que ens haguem organitzat i hem de fer un sobre esforç per ser tingudes en compte.

Hem fet dues reunions amb representants de l’empresa i tenim uns temes concrets entre mans per avançar en les negociacions. De moment, descarten firmar un conveni propi del centre de treball, que era el nostre objectiu principal. De moment ja veurem què en surt de les negociacions del conveni sectorial.

“Sovint ens sentim culpables per demanar millores en les nostres feines que en un altre àmbit ens semblarien de calaix.”

La CNT ens ha esperonat en tot el procés per no caure en el desànim i el cansament. Sobretot en els moments on no ens hem sentit escoltades per la fundació i el personal estava cansat pel sobre esforç del tema COVID. L’assessorament també ha sigut molt important per no donar passos en fals i poder parlar amb propietat de les propostes que teniem.

Per últim volem conèixer quina opinió teniu sobre la situació al vostre sector. Tenint en compte que fins el 2013 no es va signar el primer conveni d’Acció Social a Catalunya, i l’actual bloqueig de la negociació col·lectiva. Què els hi diríeu a les persones que no estan actualment sindicades i que treballen al sector?

Com comentàvem abans, nosaltres creiem que qualsevol persona que treballa en el món social té una responsabilitat de cara a la ciutadania i el món que l’envolta. En aquest sentit, estar afiliada a un sindicat com la CNT és una oportunitat única per compartir coneixement, passar a l’acció directa i intentar canviar la realitat. No des dels despatxos sinó des del nostre mateix lloc de treball. Només depenem de nosaltres mateixes i no d’algú que no ens coneix i que cobra per atendre’ns.

Tot el sector social té un tuf de caritat i servilisme religiós, que fa que sovint ens sentim culpables per demanar millores en les nostres feines que en un altre àmbit ens semblarien de calaix. Sembla que quan demanem millores per nosaltres sigui en detriment de treure coses als col·lectius amb els que treballem. Al sentir aquesta culpa, sovint instigada pels comentaris dels superiors, normalment no demanem millores.

Hem de dignificar la nostra feina, perquè és la única manera de treballar amb garanties i fer bé la feina. Per això és important sindicar-se, per reivindicar aquests drets i aquestes millores, perquè a les fundacions i associacions que treballen en aquest sector ja els va bé aquesta culpa que ens frena la lluita.

Creiem que al lluitar pels nostres drets laborals ens convertim en un referent positiu per als infants i adolescents que acompanyem.