Article de Jaume Bartra i Quim Lucha, afiliats a la CNT.[Foto: Unió de Rabassaires de Llinars del Vallès, 1934]

–

En aquests últims dies hem pogut veure com el sector primari s’ha mobilitzat. Als mitjans de comunicació s’ha parlat de vaga tot i que en realitat el que hem pogut observar ha estat, per una banda, una vaga d’autònoms però també (i és important no perdre-ho de vista, ja que és un gran gruix de les cares visibles del sector) una aturada patronal. Darrere d’aquestes mobilitzacions trobem organitzacions de tota mena, però pràcticament totes són associacions sectorials i interclassistes mancades d’un programa revolucionari i una visió de classe.

Les polítiques neoliberals de la Unió Europea i la mateixa crisi capitalista ofega un sector essencial per les nostres vides. Davant d’aquesta realitat la petita i gran burgesia pateix la impossibilitat de controlar un mercat dominat pels grans lobbies empresarials, econòmics i financers. Aquests són els efectes d’un capitalisme global en crisi. Davant d’aquest joc de poders la realitat és la mateixa de sempre i la classe obrera és la veritable perjudicada d’aquest embolic. El sou mitjà en aquest sector està per sota de la mitja¹ (tot i entrar en aquesta equació tant propietaris i encarregats com jornalers), és el sector on hi ha més sinistralitat laboral² i on la temporalitat és més alta.

I quina és la solució que tenim? Doncs també, com sempre, no és un altre que rebutjar totes aquelles reformes neoliberals que ens allunyen d’un veritable projecte en el qual puguem ser partícips i administradors de la nostra pròpia realitat. Un projecte que ens permeti per fi tornar a “posseir” de forma col·lectiva aquella terra que treballem.

Tot i això, el que estem veient no deixen de ser mobilitzacions monopolitzades per plataformes interclassistes on s’exigeixen diverses demandes en relació amb reformes o modificacions de lleis del sector (disminució de burocràcia, per exemple).

En el millor dels casos aquestes plataformes voldran augmentar la “sobirania alimentària” (reduint la dependència d’exportacions) i aplicar polítiques de control de preus. Aquestes demandes seran acceptades si als governs de torn els interessa electoralment (de moment no estem veient la repressió sindical existent a altres sectors, com pot ser el metall de Cadis), però tot i la suposada bona voluntat d’alguns polítics socialdemòcrates, aquests no podran controlar preus ni augmentar la sobirania alimentària dins d’un mercat capitalista (com hem pogut veure en l’últim cicle polític marcat per “governs progressistes” de diferents colors les nostres condicions de vida han empitjorat clarament), i per tant s’estaria enganyant de nou davant d’una situació límit que ja està vivint el sector.

En primer lloc, doncs, cal replantejar els espais des dels quals ens organitzem, si les aliances s’han de construir amb aquells qui treballen el camp o aquells qui exploten a través d’un salari als nostres companys i companyes de sol a sol amb l’objectiu de fer més grans les seves butxaques. Els espais d’organització han de ser en organitzacions de classe, en organitzacions on només pugui participar aquelles persones que no tinguin a altres persones assalariades a càrrec seu, que no estiguin explotant a ningú pel seu propi benefici, assegurant-nos que defensarem els nostres interessos. Organitzacions on no fem el joc als interessos d’una classe, que ens és contrària, però que es camufla amb reivindicacions que podríem compartir, perquè aquestes petites organitzacions empresarials, en última instància, s’aliaran amb els governs que comentàvem i amb les oligarquies més cruels, i junts, en aquest tàndem, acabaran ofegant-nos i aguditzant les nostres condicions de vida, també les de la classe obrera migrant. Davant d’això, hem de deixar clar que no destriem entre la lluita ecologista o la de classe, ja que és la mateixa, sinó que continuarem associant-nos i creant força com a la classe treballadora, perquè nosaltres som aquells que no podem accedir als mitjans per cultivar, disposar d’un terreny, d’una maquinària, i del guany que generem treballant la terra.

En segon lloc, doncs, cal que aquestes organitzacions de classe estiguin guiades per uns principis bàsics des dels quals actuar, i aquests principis que proposem nosaltres parteixen de l’anarcosindicalisme. Aquesta qüestió la passem a desenvolupar en els següents punts.

Així doncs, les propostes (ja no demandes dirigides “a algú” en abstracte) estarien integrades en un programa revolucionari, que contempli les diverses fases que ha de viure el sector i el conjunt de la nostra classe (aquell seguit de situacions que poden provocar una millora de les nostres condicions de vida i que, sobretot, passin per millorar les condicions en les quals ens podem organitzar) per assolir el comunisme llibertari, que és el sistema al qual aspirem.

Acords de la CNT sobre el camp

Des d’un punt de vista històric la CNT pren una importància cabdal en els processos revolucionaris al camp, trobant el punt més àlgid l’any 1936 on en el IV Congrés l’organització posa al centre la qüestió del camp³, parla sobre els petits propietaris i, sobretot, interpel·la als treballadors del camp com un subjecte imprescindible per implementar el Comunisme Llibertari. En aquest congrés es fixen: les expropiacions sense indemnització de propietats de més de 50 ha que cal dur a terme (així com tot el material, eines i producció relacionada a aquestes), entrega dels béns comunals als sindicats perquè aquests els explotin i cultivin de forma col·lectiva, l’abolició de taxes, hipoteques, deutes i impostos sobre les terres d’aquells treballadors que les exploten per la seva pròpia subsistència (sense explotar a altres treballadors), foment d’obres hidràuliques, vies de comunicació, granges, repoblació rural, creació d’escoles agràries i la solució immediata de l’atur obrer, reduint la jornada laboral i anivellant els sous amb el cost de vida. Per a dur a terme aquesta tasca es fixen dos problemes a resoldre: l’organització (pagesa enquadrada en la CNT) i un contundent pla de propaganda.

Aquests acords, presos mesos abans de la revolució social que van protagonitzar la mateixa CNT i la classe obrera a l’estat espanyol, no són transferibles monolíticament en l’actualitat, però sí que ens han de servir per aprendre i traçar una estratègia al sector primari en general i al camp en concret.

Des d’un punt de vista més recent, la nostra organització ha pres acords sobre el camp i sobre ecologisme des dels congressos posteriors a la transició. Des del 1979 fins a l’actualitat trobem repetides referències a aquests aspectes, i destaca durant l’última dècada les posicions sobre el cooperativisme i els grups autònoms de consum així com les postures sobre el decreixement.

Al punt 2.4 dels acords de Saragossa 2015⁴, sobre “Economia Col·lectivista i Projectes Autogestionats a la CNT” es menciona les diferències entre les cooperatives de consum i les col·lectivitats de producció i consum, apuntant que el cooperativisme és un concepte que transforma i denigra el concepte originari de col·lectivisme, tot i que avui dia existeix una confusió a l’hora d’utilitzar-los i existeix en aquests la possibilitat d’assumir postures que no són anarcosindicalistes. En aquest punt els nostres acords especifiquen: “Rebutgem el cooperativisme com a finalitat, ja que la seva dinàmica ens porta a la integració a la societat capitalista creant nous empresaris o una autoexplotació voluntària en benefici del mercat i de l’Estat.”

Es continua apuntant, doncs, que “els Grups Autònoms de Consum no han de ser mai un objectiu de la CNT, sinó una tàctica inserida en la situació actual, al no poder abastir-nos i coordinar la producció i el consum a través de federacions de ram” es duen a terme aquestes apostes transitòries mentre s’organitza al proletariat agrícola. I segueix “per respondre als nostres principis, tàctiques i finalitats ha de dirigir-se aquesta eina (referint-se als Grups Autònoms de Consum) cap al col·lectivisme, superació de l’intercanvi a través del mercat buscant reduir al mínim els diners a favor d’acords basats en una satisfacció de necessitats planificada i participativa.” Així doncs, veiem com l’objectiu per abastir a la classe treballadora dels aliments que necessitem és la creació de Federacions de Ram prou fortes per poder apropiar-se dels mitjans de producció, i que la resta d’apostes tàctiques (com poden ser en aquest cas el Grups Autònoms de Consum) hauran de revisar-se per avaluar en quina mesura cobreixen les necessitats de la nostra classe o cal prendre altres postures. Tot i aquesta o altres tàctiques, la CNT basa la seva principal estratègia en la implementació de seccions sindicals i l’organització (a través d’aquestes seccions i les federacions entre aquestes) de totes les treballadores als seus centres de treball, i és en aquesta estratègia en la qual cal destinar els principals esforços.

Acords de la CNT sobre ecologisme i decreixement

En l’últim congrés de la nostra organització, que va tenir lloc a Canovelles el desembre del 2022, es van aprovar diverses ponències que van acabar confeccionant els acords sobre la “Qüestió relativa a l’ecologia”. En aquest punt s’analitza breument la situació geopolítica, la situació de crisi climàtica i la necessitat que una organització revolucionària com la CNT prengui mesures davant d’aquests canvis (davant de tancaments d’empreses) i es comenta que “els nostres sindicats es poden rodejar de petits projectes socioeconòmics de subsistència, basats a cobrir les necessitats bàsiques com poden ser xarxes de suport mutu, menjadors socials o assemblees d’aturades.”⁵

Cal tenir en compte que molts “sindicats” llencen eslògans decreixentistes. Però en què es concreten? Com s’implementen? El nostre model sindical posa sobre la taula propostes concretes de negociació col·lectiva. No és només que reforcem un teixit social i econòmic de cara a la mateixa afiliació i, per tant, aconseguim una mica més de participació, més recursos, més sinergies amb altres grups, sinó que aquest teixit està enfocat a fer-nos resilients davant les situacions de crisi anomenades a l’inici.

La CNT pot posar la negociació col·lectiva al servei d’aquestes idees del decreixement. I el que és millor, les podem implementar en el moment que la correlació de forces en sigui eficaç. Podem negociar mesures que tenen impacte en les relacions laborals que, per exemple, redueixin la dependència del transport privat (o negociar retribucions ad hoc per utilitzar el transport públic). És important, per això, la nostra idea de controlar el mercat de treball, controlar les contractacions, i són alguns dels punts en què se centren als nostres sindicats com a tàctiques que ens poden fer avançar cap a una major organització.

Com comentàvem, “potenciar i refinançar el transport públic i fer-lo gratuït (en la mesura del possible fer que les empreses assumeixin el cost de transport de les seves treballadores)” és una de les propostes que fem en l’àmbit laboral, però en llistem altres immediates com:

• Desincentivar la ramaderia intensiva i les macrogranges.

• La municipalització i nacionalització de certes empreses estratègiques que no poden ni han d’estar sota capital privat.

• La defensa dels serveis públics i, fins i tot, la seva ampliació.

• La introducció de conceptes com gestió comunitària i el control sindical a la governança de l’empresa pública o municipalitzada.

• Introducció de mesures d’emergència o transició entre les reivindicacions de les nostres seccions sindicals.

Algunes conclusions des de l’anarcosindicalisme

Com s’ha exposat anteriorment creiem que l’associació de la classe treballadora al sector agrícola és necessària per solucionar la situació que se’ns presenta avui i, sobretot, per les situacions de conflicte que s’aguditzaran durant els propers anys, en aquest i els altres sectors productius.

Com es veu als nostres acords (sobre decreixement i sobre el camp) el model agroecològic està directament relacionat amb la nostra organització, però sempre tenint en compte qui el duu a terme i en quines condicions per la nostra classe. Si aquest model s’implementa, sense tenir en compte qui i com ho fa, s’integrarà (igual que el cooperativisme) a l’economia capitalista. Si, en canvi, aquest model el duu a terme i l’adapta a les seves necessitats el conjunt de la nostra classe des d’una organització revolucionària com la CNT resultarà totalment útil per la nostra tasca. Cal distingir quan aquest model s’integra en un programa revolucionari o quan simplement vol cobrir un “nínxol de mercat” que poden ocupar petits propietaris en alguns territoris i cap a alguns clients de “classes mitjanes”. És a dir, que per molts esforços que fem per fugir del mercat, les seves lleis seguiran fixant el nostre dia a dia, i és només integrant-lo en un projecte amb vista a un futur econòmic i social diferent (el comunisme llibertari) on podrem alliberar-nos d’aquestes dinàmiques capitalistes de les quals parlem. Tanmateix, creiem que aquests projectes d’abastiment han de donar resposta a les necessitats de la nostra societat, entenent aquesta tant en la seva part “productora” com en la “consumidora” i que, per tant, si no és accessible, el projecte deixa de tenir sentit des d’un prisma revolucionari.

[Cartell del 1937]

Cal tenir en compte el context en el qual ens trobem, i no titllarem d’extrema dreta a qualsevol mobilització pagesa que es faci en qualsevol punt de l’estat. Per altra banda, però, cal tenir en compte qui integra cada mobilització i quina és relació amb la propietat dels mitjans de producció que tenen les persones que les protagonitzen. En aquest punt, com es feia a l’inici, volem destacar que els petits propietaris amb persones assalariades (és a dir, que exploten a altres treballadors, per poques hores i poca gent que sigui) no defensaran els interessos de la nostra classe, sinó que estan intentant sobreviure en un context econòmic que posa en risc la seva existència. Davant l’existència de capitals majoristes que controlen el mercat agrícola aquests empresaris veuen perillar la seva existència (i de fet en el sistema capitalista estan destinats a desaparèixer com a estrat de classe), però no pot ser un objectiu revolucionari canviar el nom o la mida de l’empresa d’aquell qui ens explota, sinó abolir l’explotació. Per més putejat i esclafat que estigui un petit propietari pels grans capitals (Mercadona, Carrefour, Auchan…) això no el converteix en classe obrera. De fet, qualsevol que vulgui iniciar un projecte agrícola es veurà arrossegat per aquestes dinàmiques de grans capitals que controlen el sector, i és la nostra tasca construir una alternativa (pels treballadors, no per petites propietats) que superi el capitalisme i les formes d’explotació existents.

És per aquesta raó, doncs, que animem a totes les persones que treballen al camp a associar-se als nostres sindicats, a organitzar-se a la CNT per millorar les seves condicions a cada empresa o per associar-se amb altres persones que estaran en la seva situació, fent-ho en organitzacions de classe i no de la mà d’aquells qui t’exploten a tu directament o a altres companyes.

Aquest és el camí que duem a terme als nostres sindicats, i alguns sindicats (com el del Maresme a la regional catalanobalear) comença a recollir els primers fruits que es tradueixen en victòries sindicals com readmissions o millores en les condicions del proletariat agrícola (les darreres setmanes en continuem vivint). Quan diem que no volem un canvi de caretes, o que les empreses que ens explotin siguin més petites, és perquè sabem les condicions que ens ofereixen aquestes. És en les empreses familiars (empreses de menys de 20 treballadores del Maresme i del Baix Llobregat, per exemple) on hem vist enormes quantitats de treballadores sense contracte, on veiem les noves formes d’explotació i esclavisme.

No ens podem guiar per la bona voluntat d’un empresari sinó per les formes d’organització socials existents i per aquelles que volem implementar, i és el moment de centrar i acumular les forces necessàries per fer-ho, al camp i a tot arreu.

Jaume Bartra i Quim Lucha

NOTES: