Hores extres i riscs psicosocials

Traducció al català de l’article publicat a cnt.es

Al diari de CNT d’aquests mesos (octubre-desembre 2020) hi ha dos articles sobre el temps entorn els quals vull fer una breu reflexió. Crec que avui en dia és imprescindible preguntar-se què vol dir «estar sempre disponible a casa per treballar» i inclús la idea incrustada de que «només s’ha de sortir si és per anar a treballar.

 

Al primer dels articles Mireia Redondo, de Barcelona, parla de les hores extres i afirma que «més que reclamar només el dret a realitzar les hores extres amb dignitat, ara es tracta de posar sobre la taula, donat el volum de l’atur i els acomiadaments, que hi hagi més feina per a totes i tots, i no més hores extres. Des d’una mirada feminista, les hores extres no fan més que dinamitar la nostra vida ja que ens treuen temps per a les cures i el descans, i són una clara declaració d’intencions del sistema: fer recaure encara més les cures sobre les dones».

Al segon article Genís Ferrero diu, parlant de la prevenció de riscs laborals: «Hem de realitzar una menció més a la situació dels riscs psicosocials. Aquesta àrea de la prevenció, sovint deficitària en moltes empreses, es pot veure afectada per la pandèmia: les situacions d’aïllament pel teletreball, l’estrès en àmbits sociosanitaris, la manca d’adopció de mesures, sobrecàrregues de treball a conseqüència dels ERTE… Des de CNT hem estat exigint i reclamant (…) que no només s’evalui l’exposició a la COVID-19, sinó la situació dels riscs psicosocials derivats de totes les mesures organitzatives i ambientals a la feina…»

Els riscs psicosocials a l’actual situació laboral són altíssims. Ja fa temps que les empreses disposen alegrement del nostre temps fora de l’horari laboral. Això s’exemplifica amb l’increment de les hores extres (sovint mal pagades), com s’explica a l’article de M. Redondo, amb l’ús de les noves tecnologies a la feina o la no regulació de del teletreball: envaint així espais de la nostra intimitat, descans, criança i oci. Tot això amb una gran dificultat d’avaluació d’aquests riscs i el seu menyspreu social i laboral, com explica G. Ferrero.

«Sempre recordo a una de les meves millors amigues a l’aeroport de Guayaquil (en aquell moment vivia a Equador) amb deu quilos menys, ulleres de son i aspecte cadavèric. La culpa la tenia la seva última feina d’encarregada d’un restaurant a Madrid en la qual no tenia un sol minut de descans ja que l’horari laboral (ja intens de mena) s’allargava per culpa del dispositiu que tothom porta a la butxaca. Això la va endinsar en una autèntica depressió amb estrès i crisis d’ansietat. Recordo que es va passar un dia i mig dormint al mig de la selva: aquest descans i la companyia dels qui l’estimàvem (sense parlar del bon menjar) va ser un punt i apart a partir del qual va començar a superar tots aquells abusos».

Això és el risc psicosocial. Anava a recórrer a més teoria, però crec que això que vaig viure a través d’una persona representa molt millor aquest risc. No només tinc aquesta vivència; el que ara estic vivint a través de familiars i amics sanitaris/es, docents i que no saben quan podran parar per a descansar, quan comença i quan acaba el torn de treball o si els pacients a la consulta de psiquiatria seran aviat les seves companyes i companys de feina que poc a poc deixen entreveure deliris, etc. Situacions en les quals us reconeixereu o reconeixereu a altres.

Tot plegat exemplifica de meravella el risc al qual ens enfrontem avui en dia (perquè afecta en menor o major mesura a tothom qui treballa); tenint en compte les conseqüències de l’actual pandèmia a nivell laboral i econòmic.

El problema és que no tenim només això sobre les espatlles. Li hem d’afegir la quasi total paralització dels nostres espais menys regulats, menys formalitzats i menys controlats com són els del món de l’oci i la cultura. No seré jo qui defensi un sector precaritzat en el qual em trobo immersa preguntant-me de manera constant si rebaixo un pressupost o no. Tampoc seré qui defensi l’oci consumista al qual tendim.

Ans al contrari. Tot i les moltes pegues, en aquests espais és on les «penes» del treball desapareixien, on gaudíem de l’art, on ens trobàvem amb gent que ens ajudava a a tirar endavant, on trobàvem temps per a la criança i les cures, que tot i ser feines les dues, per desgràcia encara no es computen. Aquests espais avui han de ser escurçats i acotats pel risc de contagi. Això fa més probable que tot plegat es tradueixi en majors riscs psicosocials: ansietat, depressió, estrès…

La salut mental és col·lectiva. Té una relació total amb aquests articles citats: tenir en compte els riscs psicosocials a la feina i disposar de més temps lliure reduint jornades maratonianes. Ens diran que sortirem d’aquest tràngol posant més temps a la feina, regalant més, deixant-nos hi la pell. La pregunta és a quin preu, què quedarà de nosaltres? Haurem de dormir tant com la meva amiga? Tindrem totes la oportunitat de fer un mos en el camí? No podríem parar abans? No seria millor repartir-nos les tasques? Fer-nos creure que això no té res a veure amb la salut és fer la vista grossa davant les conseqüències que ja estem vivint, aquesta desesperació i tristesa que ho inunda tot, mica en mica.

La única manera de sortir se’n és la organització, fent pinya amb altres persones amb qui lluites colze a colze per poder seguir sent propietària del temps en la major mesura possible. Als inicis del moviment obrer ja es lluitava per aquests propòsits i avui més que mai hem de reivindicar el dret al descans i a la cultura, tot i que els haguem d’adaptar a la situació actual.

La vida no és anar a treballar i tornar a casa per dormir. Si ho acceptem, de retruc ho farem també amb una societat malaltissa, encara que sigui d’aquelles malalties que només et diagnostiquen les teves amigues quan et miren als ulls.

Clara

CNT Santander