Els dies 28 i 29 de febrer vam comptar amb la presència al sindicat del company Endika Alabort, economista i afiliat a la CNT de Bilbao. El divendres 28 el sindicat va organitzar un nou curs de formació destinat a abordar les qüestions relacionades amb els aspectes econòmics de la nostra acció sindical. Entendre el funcionament, la gestió econòmica i la informació elemental a tenir en compte de les empreses és, per a la CNT, una labor crucial per sostenir una activitat sindical en el llarg termini als centres de treball. A més, el curs va incorporar un repàs dels mecanismes de períodes de consultes per Modificacions Col·lectives de Condicions de Treball, Expedients de Regulació (Temporal) de Treball i processos de Negociació Col·lectiva, entre altres.

La importància de l’esmenada formació es va veure reforçada per l’allau de ERTEs que hi ha hagut poc després, degut a la crisi sanitària pel COVID-19. Per això, des del sindicat considerem un encert el tornar a convidar al company en aquelles dates.

Per altra banda, el dissabte 29 i en col·laboració amb el Centre Social Autogestionat «La Traüna» de Santa Maria de Palautordera, població del Baix Montseny, el sindicat va organitzar una xerrada sobre la Vaga General del 30 de Gener a Euskal Herria per unes pensions dignes i un salari mínim digne, impulsada per la Carta de Drets Socials i la Confederació Nacional del Treball. La ponència va córrer a càrrec del company Endika, a qui des d’aquí volem agrair la seva participació i col·laboració.

Des de CNT del Vallès Oriental hem volgut aprofitar l’ocasió per realitzar una petita entrevista sobre algunes de les qüestions que van sorgir entre ambdós esdeveniments.

En el curs has fet un repàs sobre aspectes econòmics que s’han de conèixer i tenir en compte en períodes de consulta com modificacions col·lectives de condicions de treball, expedients de regulació o inaplicació i caiguda de convenis col·lectius. Per què una secció sindical de CNT ha de fer una labor de recopilació d’informació econòmica contínua?

Un dels objectius del treball constant i continu de les seccions sindicals és anticipar-se a les possibles mesures que des de l’empresa es poden aplicar en contra dels i les treballadors/es . Allò habitual sol ésser tenir una actitud reactiva davant les mesures: primer rebem l’embat de l’empresa i després la secció sindical intenta gestionar la situació. Al nostre sindicat insistim en la importància de revertir aquesta situació i, sent les causes econòmiques les raons estrella que solen usar les empreses, cal convertir la recopilació i l’anàlisi de la informació econòmica en una de les claus per a arribar preparades davant aquestes mesures, i fins i tot anticipar-nos-hi i deixar l’empresa entre l’espasa i la paret.

Hi ha diferents vies per fer aquesta feina. La clàssica consisteix en exercir els drets d’informació i consulta que ofereix la Llei Orgànica de Llibertat Sindical, però s’ha de buscar la informació econòmica per altres vies ja que, si les empreses menteixen en quant als números, no donaran informació veraç a les seccions sindicals. Hem de buscar informació d’alguna altra manera, ja que la informació econòmica no es pot trobar només als papers. A més dels Comptes Anuals complets, s’ha de recol·lectar informació relativa a l’estratègia productiva, comercial, d’inversions, etc a més d’informació organitzativa: totes les dades relacionades amb l’activitat de l’empresa que ens poden ajudar a conèixer la situació i es perspectives futures de l’empresa (estructural empresarial, contractació de personal, etc).

L’objectiu és que la secció sindical sàpiga tant o més que l’empresa, per poder fer-li front en les millors condicions possibles. No oblidem tampoc que si volem socialitzar l’empresa necessitem saber com funciona amb profunditat.

A la negociació col·lectiva doncs, quin paper ha de tenir la CNT tant davant empreses com als centres de treball? Quin assessorament tècnic és necessari per acompanyar aquest procés? En quina mesura?

Si volem millorar les condicions de treball, una de les claus és que les propostes que es facin siguin d’allò més objectives i mesurables: si es planteja una pujada salarial per exemple, ens quins números sostenim aquesta proposta?

Sovint la gestió del dia a dia suposa una càrrega feixuga de feina per a les seccions sindicals i això pot provocar que arribin cansades a la hora de la negociació.Si han pogut realitzar un treball de recopilació d’informació per conèixer més o menys l’empresa: les seves fonts de financiació, si depen del sector públic, els contractes amb els què compta, la clientela habitual, en què es gasta i s’inverteixen els diners… això ens situa en una millor posició per poder parlar de tu a tu amb l’empresa i, com és obvi, és complicat que una secció sindical pugui realitzar aquesta feina per sí sola: la secretaria de tresoreria no té perquè ser una comptable o financera, faltaria més! És aquí on calen els recursos del sindicat: l’assessorament tècnic i sindical.

S’ha de partir del fet que les empreses menteixen; ho fan davant Hisenda per pagar menys impostos i menteixen a les seves plantilles per dir-los que no hi ha prou diner per aplicar X pujada salarial. Per desmuntar aquests arguments fal·laços, necessitem a gent amb coneixement que pugui desmentir l’empresa amb l’objectiu de deixar ben clar que la proposta de CNT és viable i raonable. És clar, també s’ha de tenir en compte que els arguments poden ser molt bons però per tenir força la secció sindical ha de tenir la capacitat de mobilitzar a la plantilla a part de tenir raó. I és d’aquesta manera com se li poden arrencar millores per als/les treballadors/es a l’empresa.

Parlem de la situació econòmica actual. S’ha estat parlant d’una nova crisi econòmica i el cert és que aquest any des del sindicat percebem un increment de la precarietat laboral i dels expedients de regulació d’ocupació. Quin panorama podem esperar a nivell econòmic i quina traducció pot tenir en les condicions de vida de la classe treballadora en els propers anys? Hi tindrà alguna influència el canvi climàtic?

El coronavirus ha fet palesa la fragilitat d’aquest passat període de creixement del què parlaven molts economistes. Sí que hi ha hagut una generació de riquesa però s’ha concentrat en molt poques mans. L’alarma sanitària ha fet saltar tot pels aires. Si amb la crisi del 2008 va ser una excusa per acomiadar i rebaixar condicions, el que tenim a davant serà encara pitjor.

La crisi del 2008 va suposar el tret de sortida de la Gran Recessió que ha arribat fins aquí. S’ha demostrat que el sistema capitalista ja no pot generar creixement de manera sostenible i sostinguda en el temps; així s’explica la inestabilitat econòmica mundial, la competència entre blocs econòmics (EUA i la Xina) i la ràpida marginació econòmica dels Estats que componen la Unió Europea respecte l’economia mundial. Aquesta dinàmica descendent s’ha anat accelerant i no hi ha indicis de que hagi de millorar la cosa.

Per una altra banda, tenim el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos. El capitalisme s’està lluint en la seva incapacitat de fer front a aquests dos reptes que condicionaran de manera brutal les nostres economies els propers anys. La falta de recursos energètics (esgotament del petroli per exemple), de recursos hídrics i l’impacte que això ja està tenint sobre l’agricultura anirà posant a prova les economies fins a l’estrangulament. Per desgràcia no sabem quan serà el moment fatídic ni com ens traurem la soga del coll.

A curt termini això suposarà l’empitjorament de les condicions de la classe treballadora. El somni pre-2008 de convertir-se en classe mitja amb xalet i cotxe car s’ha esfumat; el que tenim per davant és més precarietat i més inestabilitat laboral. La lluita de classes fa temps que s’aguditza i la tendència va a més. Tot i així poden aparèixer finestres d’oportunitat en les què les empreses també es trobin en situacions de debilitat i, si aconseguim organitzar bé les seccions sindicals i dona una resposta adequada, també podríem veure casos de recuperació d’empreses, que és un dels objectius del sindicalisme de la CNT. Això sí, caldrà molta feina i molta preparació.

En aquest context socioeconòmic, quin creus que pot ser el futur de les pensions al conjunt de l’Estat?

És complexe. Realment del què estem parlant és del repartiment de la riquesa i del diner i tot depèn de en quines mans ho posem i com ho distribuïm. Les pressions per privatitzar el sistema de pensions, portant-lo a la fallida o fent que la pensió sigui miserable ja fa 25 anys que s’han posat en marxa. Això és el que s’ha fomentat al pacte de Toledo amb el vist i plau de CCOO i de la UGT.

Si esperem que des de l’àmbit parlamentari es reformin les pensions assegurant que els/les treballadors/es que es jubilin en el futur cobrin una pensió digna el camí és bastant curt. Alguna cosa es podrà fer però poca: els anàlisis tècnics, les pressions d’organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional i el gran poder financer no deixaran cap marge de maniobra.

La clau passa per pressionar des d’àmbits diferents: les pròpies pensionistes, associacions i organitzacions, sindicats, etc han de marcar les línies vermelles des de fora de l’àmbit parlamentari i ser capaces de mobilitzar i parar el qui sigui durant el temps que sigui necessari. És una aposta dura, que exigeix consensos entre forces diferents però és que no queda una altra via si volem un sistema de pensions digne.

El mes passat heu dut a terme un vaga general a Euskal Herria en una unió entre la Carta de Derechos Sociales i la CNT a la qual la defensa d’unes pensions dignes era un dels pilars de la mobilització. Podries fer una breu valoració de la vaga?

Les mobilitzacions del dia 30 van ser massives, un èxit complet. Tot i això, la valoració com a vaga general és més difusa. És evident que els sindicats no estem arribant a totes les capes de la classe treballadora i això va en detriment del model clàssic de vaga general.

Les mobilitzacions un ser un èxit. Es va aconseguir mobilitzar a centenars de milers de persones per una feina, unes pensions i una vida digna. La dinàmica de treball posada en marxa, recuperant els comitès de vaga de barri i de poble, ha estat un dels encerts. Tot i que el seu funcionament no ha estat del tot homogeni, s’ha intentat que els diversos agents, més enllà de les centrals sindicals, tinguessin la iniciativa en la organització de la vaga. Això ha ajudat a que persones amb trajectòries diferents hagin compartit espai i hagin treballat colze a colze. De cara a futures mobilitzacions aquest és un dels elements més importants ja que s’ha començat a teixir una xarxa de relacions a peu de carrer. A més, per a moltes joves ha estat la seva primera vaga general i la seva presa de contacte amb aquests comitès. Tot i així, encara queda per arribar a més col·lectius, per que puguin participar de manera activa més persones. Per exemple persones nouvingudes, que són part de la classe treballadora.

Com ja he dit, la valoració com a vaga general és més difusa. És important destacar que les mobilitzacions hagin estat molt concorregudes, demostrant un poder des d’allò simbòlic. La vaga com a tal no ha aconseguit el mateix èxit. El model de vaga general clàssic, que inclou la vaga de producció, de consum i, des de l’aportació feminista, de cures, sembla que no s’ha acabat de dur a terme. És cert que, des de les patronals, els governs i molts mitjans de comunicació s’ha fet un esforç per invisibilitzar-la. El fet que CCOO i UGT s’hagin posicionat en contra tampoc ha ajudat. Els/les treballadors/es del sector públic van fer vaga, també moltes empreses i en moltes comarques i barris va fer vaga el petit comerç. Però no es van parar les màquines en moltes grans empreses com el gran comerç transnacional, on la precarietat, la inestabilitat i els salaris miserables són la moneda de cada dia. Tampoc van parar moltes empreses on no hi ha tan sols representació sindical.

Crec que tothom és conscient que el 30E va ser un tret de sortida a partir del qual hem de reflexionar de manera crítica però també ressaltar-ne els èxits. Els canvis socials requereixen sacrificis i encara ens queda camí per recórrer per aconseguir aquests canvis.

Per una altra banda, hi ha hagut sectors del moviment sindical que no han volgut recolzar la vaga qualificant-la de nacionalista tot i que la presència d’un sindicat com CNT entre els convocants qüestiona aquesta afirmació.

Les primeres crítiques van sortir de les centrals sindicals de CCOO i UGT, titllant-la de vaga nacionalista. La veritat és que aquestes centrals ho han tingut cru per posicionar-se a favor, tot i haver-hi motius de sobra per fer-la. Entre les peticions del moviment pensionista hi havia la derogació de la Reforma de las Pensiones de 2011, subscrita per ambdues centrals. També van posar sobre la taula que la realització de la nova reforma del sistema de pensions no es dugués a terme des de dalt i d’una manera tecnòcrata, com ho ha fet el Pacto de Toledo, on ambdues centrals se senten còmodes. Són sobretot aquestes contradiccions les que han portat a CCOO i UGT a posicionar-se en contra de la vaga. L’han acusada de nacionalista però no estava en mans dels sindicats del marc territorial basc el fet de convocar-la a tot l’Estat sinó en mans d’aquestes dues centrals. També s’ha dit que era una vaga contra el govern de «progrés» de Madrid. Que se li ha de donar una oportunitat per a treballar. Però aquestes dues centrals ometen que ja s’han manifestat contra el govern de «progrés» a Lleó, per rebutjar les desigualtats territorials i reclamar un futur per a aquell territori. Les excuses per oposar-se a la vaga cauen pel seu propi pes.

Per acabar, el lehendakari Urkullu ha convocat fa poc noves eleccions al parlament basc en un context de conflicte social i amb el transfons del terrible accident a l’abocador de Zaldibar amb la desaparició dels treballadors i greus conseqüències mediambientals a la zona. Quina valoració en fas de la situació social i política a Euskadi en aquest context? Quines perspectives hi ha per a la classe treballadora?

Les eleccions han estat postposades i s’haura de veure quina és la nova data. L’accident de Zaldibar (municipi de Bizkaia) ha tret a la llum la poca importància que se li dóna a la prevenció de riscos laborals a les empreses i a la administració. Això a més d’erosionar el mite del PNB com a partit de bona gestió i sense corrupció. Al cas Miguel, en què les desviacions eren del 4% (superant el famós 3% català), se li suma el de l’abocador, en què el periodista Ahoztar Zelaieta ha demostrat les vinculacions amb empresaris i polítics entre els quals hi ha el Partido Socialista de Euskadi. Ha quedat clara la prepotència de l’executiu basc amb la gestió i compareixences (poques) que s’han realitzat. A això se li ha de sumar el paper de corretja de transmissió que ha realitzat el PNB al defensar l’executiu basc els mateixos arguments que la patronal Confebask per seguir amb l’activitat econòmica per sobre de la salut dels i les treballadors/es. Què passarà a les eleccions? Doncs ara mateix a saber, ja que el vot secret és conservador per naturalesa.

Estem en un moment en el qual a les organitzacions sindicals i als moviments socials d’esquerra ens toca fer un pas endavant; això també és una lluita de classes. Ja s’ha evidenciat el paper de l’executiu respecte a la patronal; si no fem de contrapès i de contrapoder, als i les treballadors/es no ens espera res de bo. Organització, organització i organització, aquest és el camí. I pel què ens pertoca, organització a la feina.