“Derogarem la reforma laboral malgrat totes les resistències!”

Yolanda Díaz, Ministra de Treball, el 23/10/2021 en l’acte de tancament del Congrés de CCOO

L’Acord de Govern celebrat entre PSOE i UP a finals de 2019 deia expressament en el seu apartat 1.3: «derogarem la reforma laboral». Però, en l’enèsima de les traïcions del PSOE a les treballadores i treballadors, en aquesta ocasió secundat per UP, ha optat per dur a terme un retoc merament cosmètic de la reforma de 2012. No obstant això, i com que per a tals falsedats sí que compta amb una plena cobertura mediàtica que va des de l’extrema dreta fins als mitjans «progres» que el secunden (Público, eldiario.es, etc.), el Govern ha optat per llançar-se a una campanya de fakes que procura presentar les modificacions en l’actual legislació laboral com un canvi de paradigma en les relacions laborals i a la principal ordidora del frau (Yolanda Díaz) com una mena d’heroïna.

No ens ha d’estranyar que la CEOE hagi saludat la nova reforma laboral pactada perquè -en la seva opinió- «consolida el model laboral actual» en mantenir «intactes els mecanismes de flexibilitat interna que garanteixen l’adaptabilitat de les empreses».

1. ELS SUPOSATS CANVIS EN LA TEMPORALITAT DELS CONTRACTES

A grans trets, pot dir-se que hi ha quatre tipus principals de contracte laboral a Espanya: indefinit, temporal, per a la formació i en pràctiques. La idea que es pretén «vendre» des del Govern és que la possibilitat de celebrar contractes que no siguin indefinits quedarà molt restringida després de la reforma laboral. Segons aquest relat, el caràcter indefinit de la relació de treball passarà a ser la regla, amb algunes excepcions. Però finalment això no és així.

En realitat, el que el Govern ha fet per a aconseguir la signatura de la patronal no és més que eliminar la modalitat “per obra o servei” i mantenir l’eventual per circumstàncies de la producció (per acumulació de tasques o excés de comandes) amb alguna modificació menor, ja que introdueixen dos subtipus. Ara les empreses podran recórrer a aquesta modalitat temporal, en primer lloc, quan es produeixi un increment “ocasional i imprevisible i les oscil·lacions que, fins i tot tractant-se d’activitat normal de l’empresa, generen un desajustament temporal entre l’ocupació estable disponible i el que es requereix”, amb una durada màxima de 6 mesos, ampliables 6 més si així ho permet el conveni col·lectiu. Però a més podrà, en segon lloc, signar aquest tipus de contracte temporal per a atendre situacions ocasionals, fins i tot si són previsibles, amb una durada màxima de 90 dies l’any natural.

En definitiva, que reformulen el contracte eventual per acumulació de tasques o excés de comandes per a deixar-lo pràcticament igual.

És potser digna d’aplaudiment la novetat de crear una concreta modalitat de contracte temporal reduïda a només 90 dies, perquè impliqui algun avanç en la legislació? Segons l’informe Costos econòmics i socials de la inestabilitat en l’ocupació, elaborat pel Gabinet Econòmic Confederal de CCOO, els 4,4 milions d’assalariats temporals es reparteixen a l’any més de 20,3 milions de contractes (4,61 contractes per persona amb un contracte temporal i any de mitjana), la qual cosa ens dona una durada mitjana dels contractes temporals que no arriba als 80 dies.

Per això, si tenim en compte que la gran majoria de contractes temporals duren menys d’aquests 90 dies que s’ha establert com a durada màxima d’aquests contractes, la incidència de la norma sobre el mercat de treball serà mínima. És més, en aquells casos en els quals la durada prevista sigui superior a 90 dies, el que pot implicar és que l’extinció de la relació de treball s’anticipi, com a manera d’evitar la conversió del contracte en indefinit, amb la qual cosa la reforma només ajudaria a promoure la ja altíssima taxa de rotació en el treball que caracteritza al mercat laboral a Espanya.

En fi, si a més considerem que l’essència de la reforma laboral del PP (el cost de l’acomiadament) no es toca, la conseqüència de l’eventual conversió d’un contracte temporal en indefinit tampoc seria tan greu per a l’empresari, perquè l’acomiadament d’una treballadora indefinida que portés treballant 120 dies, posem per cas, només suposa la necessitat d’abonar-li 11 dies de salari, cosa que significa un sobrecost que no arriba al 10% durant la vigència del contracte.

2. CANVIA ALGUNA COSA EN ELS CONTRACTES EN PRÀCTIQUES?

Respecte del contracte en pràctiques, la seva regulació roman igual. La regla continua sent que la seva concertació ha de tenir lloc en els cinc anys següents a la finalització dels estudis. L’única innovació resideix en què, conforme a la legislació vigent, aquesta classe de contracte podrà celebrar-se amb els discapacitats fins a set anys després de l’obtenció del títol acadèmic que dona lloc a les pràctiques, durada que es rebaixa a sis en la proposta governamental.

3. EL CONTRACTE PER A LA FORMACIÓ SEMBLA QUE SÍ QUE CANVIA… I EMPITJORA

Si fins ara era possible recórrer a aquesta modalitat per a la contractació de joves entre 16 i 25 anys que no tinguin la titulació requerida per a celebrar un contracte en pràctiques, en la reforma governamental aquesta possibilitat es redueix com a regla (hi ha excepcions) als joves entre 16 i 21 anys.

En resum, atès que el contracte per a la formació és temporal i restringeix els drets que posseeix la persona treballadora subjecta a un contracte comú, s’ha de considerar positiu el que es rebaixi de 25 a 21 anys l’edat màxima amb la qual pot concertar-se aquest tipus de contracte, així com que la seva durada ordinària es rebaixi de tres a dos anys; però cal considerar negatiu el que la durada mínima passi d’un any en l’actualitat a sis mesos i que així mateix el temps mínim que s’hagi de dedicar a la formació durant el primer any es redueixi del 25% al 15%.

4. CONTRACTE INDEFINIT: REFUNDICIÓ DE MODALITATS, PROPAGANDA I RES MÉS

Respecte del contracte indefinit, des de la claca mediàtica del Govern se’ns intenta vendre la idea que, a partir de la nova redacció del ET, com a regla els contractes seran indefinits i que els temporals seran només expressament aquells que encaixin en alguna de les modalitats de contracte temporal, i que, en particular, passaran a ser indefinits els contractes que se celebrin per a cobrir llocs de treball de temporada (hostaleria, campanyes nadalenques, etc.). No obstant això, cal dir que, en el pla de la legalitat, això és ja així, de manera que la pretesa innovació vindria a ser una mena de descobriment de la pólvora.

El nou contracte que es proposa per part del Govern abastaria aquestes dues modalitats, podent-se concertar «per a la realització de treballs de naturalesa estacional o vinculats a activitats productives de temporada, per al desenvolupament d’aquells que no tinguin aquesta naturalesa però amb dates de crida certa encara que indeterminat, així com per al desenvolupament de treballs consistents en la prestació de serveis en el marc de l’execució de contractes mercantils o administratives que, sent previsibles, formin part de l’activitat ordinària de l’empresa», circumstància aquesta última en la qual estan els contractes, que no deixen de ser un subtipus contractual dins del supòsit de contractes fixos amb «dates de crida certa encara que indeterminat».

5. ES CANVIARÀ ALGUNA COSA EN LA SUBCONTRACTACIÓ?

Les empreses poden sol·licitar els serveis d’altres companyies perquè realitzin part de l’activitat que integra el procés productiu, a través d’un encàrrec de tasques a una empresa externa que es denomina subcontractació o outsourcing. De nou els interessos empresarials han prevalgut: es fixa que la referència per als treballadors subcontractats sigui el conveni sectorial de l’activitat en qüestió, però si l’empresa de la qual depenen té un conveni propi, és aquest el que s’aplicaria. Això sí, atès que s’ha pactat la prevalença del conveni sectorial respecte a salaris, en la pràctica aquests continuarien marcats pel sector. L’empresa no podria jugar a la baixa amb les remuneracions, encara que no passa el mateix amb altres condicions laborals (jornades, horaris, compensació o abonament d’hores extra, etc.).

6. NO ES RESTABLEIXEN LES ANTERIORS INDEMNITZACIONS PER ACOMIADAMENT, NI TORNEN ELS SALARIS DE TRAMITACIÓ

Això és una cosa que ja sabíem des de l’inici de les negociacions, perquè mai ha estat sobre la taula restablir les indemnitzacions per acomiadament que va retallar la reforma laboral del PP de 2012. Recordem que, fins a 2012, les indemnitzacions per acomiadament improcedent ascendien a 45 dies de salari per any treballat amb un topall de 42 mensualitats, i que l’empresa, fins i tot quan optava per la indemnització enfront de la readmissió, havia d’abonar en tot cas els salaris de tramitació. Amb la reforma laboral de 2012 aquestes indemnitzacions van quedar reduïdes a 33 dies de salari per any, amb un topall de 24 mensualitats, i van desaparèixer els salaris de tramitació quan l’empresa optava per la indemnització.

Doncs bé, sembla que per al Govern de coalició de “esquerres”, la gran retallada en els costos de les empreses per a acomiadar no forma part dels aspectes “més lesius” de l’anterior reforma laboral. Acomiadar continua sent igual de barat que com ho va deixar el PP, cosa que ni s’han atrevit a plantejar en un inici de la negociació amb la Patronal.

Afegeixi’s que la supressió dels salaris de tràmit va donar lloc a una vaga general el 20 de juny de 2002, quan el PP va fer un primer intent fallit d’introduir-la per primera vegada en la nostra legislació, i a dues vagues generals en 2012 (les dels dies 29 de març i 14 de novembre), totes dues contra la reforma laboral de la qual aquesta supressió era un component essencial. Ara, no obstant això, CCOO i UGT semblen donar per bo el que abans havien considerat inadmissible i l’esquerra política santifica aquest aspecte essencial de la reforma laboral del PP, posant de manifest fins a quin extrem de degeneració han arribat totes aquestes organitzacions que viuen del corromput sistema pseudodemocràtic.

7. ACOMIADAR CONTINUARÀ SENT, A MÉS DE BARAT, MOLT FÀCIL DE JUSTIFICAR

Tampoc es revoquen les enormes facilitats que per a l’acomiadament col·lectiu i per a l’acomiadament individual objectiu per causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de la producció es van introduir amb la reforma laboral del PP.

Recordem que, abans de la reforma de 2012, els acomiadaments col·lectius necessitaven l’autorització administrativa. El PP no sols va facilitar i va ampliar les causes d’acomiadament col·lectiu, sinó que va eliminar la fase administrativa de tal manera que, si el període de consultes amb els representants dels/les treballadores acabava sense acord, l’empresa pot imposar l’acomiadament col·lectiu a criteri deixant tan sols la possibilitat d’impugnar-lo davant els Tribunals. Al Govern PSOE-UP aquestes retallades de drets han de semblar-li bé perquè ni han intentat modificar-los.

El mateix passa amb les facilitats introduïdes per la reforma del 2012 per als acomiadaments objectius individuals, que són aquells que són indemnitzats tan sols amb 20 dies per any treballat amb un topall de 12 mensualitats: no es toquen i no es parla d’això, com si la facilitat per a acomiadar no fos summament lesiva per a la classe treballadora.

8. I QUÈ PASSA AMB LA REFORMA LABORAL QUE VA FER EL PSOE EL 2010?

A aquesta reforma laboral, la que va fer el Govern de Zapatero el 2010, ni se l’esmenta, donant-la tàcitament per bona, tal vegada amb l’esperança que la més profunda i lesiva reforma del PP de 2012 l’esborri de la nostra memòria.

Però CNT no l’oblida: en aquella reforma, entre altres retallades de drets, es va començar a ampliar els supòsits on la indemnització per acomiadament improcedent era de 33 dies per any (en comptes de la de 45 dies), fent-la extensible no sols ja als contractats sota la modalitat de “foment de l’ocupació” com fins llavors, sinó també als treballadors amb més de 3 mesos en les llistes de la desocupació, els aturats entre 31 i 44 anys que hagin tingut un contracte fix i que se’ls hagués extingit un contracte de caràcter indefinit en una empresa diferent, als aturats que en els dos anys anteriors haguessin estat amb contractes temporals i als contractats temporals als qui l’empresa volgués fer fixos des de la reforma. A més, va inaugurar la senda de facilitar els acomiadaments objectius per causes econòmiques i va establir l’acomiadament objectiu per absentisme.

9. LES RETALLADES EN EL FOGASA TAMPOC ES TOQUEN

Una de les qüestions que no han estat tractades ni modificades en la reforma laboral és el règim jurídic del Fons de Garantia Salarial, l’organisme que abona als treballadors l’import dels salaris pendents de pagament i indemnitzacions per acomiadament en cas d’insolvència empresarial. Actualment, Espanya és el país amb major increment d’insolvències empresarials, la qual cosa ens dona una idea de la importància d’aquest organisme que, en moltíssimes ocasions, és l’encarregat d’abonar als treballadors el que correspon.

Durant l’any 2012 es va modificar el sistema de càlcul de la prestació abonada pel FOGASA, de manera que es va limitar l’abast de la seva responsabilitat i, d’aquesta manera, es va disminuir de manera important la quantitat que els treballadors poden percebre per part d’aquest organisme en cas d’insolvència de l’ocupador.

D’una banda, es va reduir la quantia màxima a abonar en concepte de salari, la qual va passar del triple del salari mínim interprofessional diari amb un màxim de 150 dies, al doble del salari mínim interprofessional diari amb un màxim de 120 dies.

Per part seva, es va reduir també la responsabilitat del FOGASA quant a la quantitat a abonar en concepte d’indemnització per acomiadament. Així doncs, la base de càlcul va passar del triple del SMI al doble d’aquest.

Així mateix, es va modificar el règim especial existent per a les empreses de menys de 25 treballadors, amb el que es va reduir la quantitat a abonar en cas que s’hagués extingit el contracte a conseqüència d’un acomiadament fundat en causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció del 40% de la indemnització legal al màxim de 8 dies de salari, i afectant només els contractes indefinits.

10. REFORMA LABORAL I REFORMA DE LES PENSIONS: JOC DE TRILERS

En fi, com a colofó d’aquesta degeneració s’ha de recordar el que està succeint amb les pensions, un altre cas de neollengua, en el qual l’atac més greu a la capacitat adquisitiva de les pensions dels últims anys s’està recobrint amb xerrameca que tracta d’encobrir la realitat. En efecte, dijous passat 2 de desembre, el Congrés va aprovar la reforma de les pensions impulsada pel ministre José Luis Escrivá, una llei que té entre les seves principals raons de ser l’actualització de les pensions en funció de l’IPC, però amb un poc dissimulat parany a l’hora de realitzar el càlcul de l’IPC.

La fórmula que s’ha utilitzat des de sempre és l’IPC acumulat o interanual, un reflex real de quant ha augmentat el cost de la vida. Però el pacte de les pensions entre el Govern, els dos sindicats al servei del poder i la patronal va triar una altra fórmula: l’IPC mig anual en els 12 mesos previs, la qual cosa aquí i ara significa una pèrdua d’un 3% en el poder adquisitiu. I és que, encara que l’IPC anual és del 5.5%, les pensions només pujaran un 2,5%. Així, mitjançant una mena de joc verbal, típic dels trilers de la paraula en què aquestes organitzacions s’han convertit, les pensions pugen conforme a l’IPC, però l’IPC deixa de calcular-se com fins ara s’havia fet, per a així encobrir aquest atac a les butxaques dels pensionistes.

 

Secretaria de Comunicació del Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CNT