Article d’opinió de Genís Ferrero, Tècnic superior en prevenció de riscos professionals i Secretari d’Acció Sindical de CNT al Vallès Oriental, publicat al periòdic “El 9 Nou” el divendres 13 de novembre de 2020.
En les darreres setmanes s’ha viscut en els mitjans de comunicació una polèmica al voltant de la obligatorietat o no del teletreball a les empreses, alimentada des d’esferes empresarials i polítiques principalment.
La polèmica va esclatar amb les declaracions del Conseller de Treball Chakir El Homrani tot afirmant que “el treball a distància és obligatori per totes les empreses que puguin fer-ne, tant públiques com privades” tot afegint que “Pot haver-hi sanció per l’empresa que no permeti el teletreball, igual que pot ser sancionable un restaurant que obri o serveixi a domicili més enllà de les 22h”. Les declaracions posteriors de la portaveu del Govern Meritxell Budó i el Conseller d’Empresa Ramón Tremosa, matisant que el teletreball s’havia de situar en una recomanació del Govern1, aplanaven el camí per desviar el quit de la qüestió a l’habitual picabaralla política del nostre país.
La patronal, per la seva banda, ha sabut aprofitar la situació de desconcert general per abonar el terreny i cenyir-se a la recomanació que des del Consell de Relacions Laborals van fer els sindicats del règim, el Govern i les patronals. D’aquesta manera pretenien situar el teletreball com a mesura purament voluntària2, deixant la salut dels treballadors a mercè de la bona fe de les empreses… creant expressament confusió entre la legislació recent referent al teletreball i les mesures adoptades en prevenció de riscos laborals.
És realment en aquest marc on s’ha de centrar la qüestió, doncs és en les actuals circumstàncies d’emergència econòmica, social i sanitària que hem de posar sobre la taula la obligació d’adoptar totes aquelles mesures de caràcter organitzatiu que permetin prevenir els contagis.
Hem de recordar que en cap moment hi va haver una llei que dictés de forma literal la obligatorietat d’adoptar el teletreball: el propi «RD 8/2020, del 17 de març, sobre mesures urgents extraordinàries per fer front a l’impacte econòmic i social del COVID-19» especificava el caràcter preferent del treball a distància «si tècnicament i raonablement és possible». Si bé la mesura ha vençut la seva vigència, òbviament caldria recordar que l’esmentat reial decret també establia que les mesures de caràcter organitzatiu en els centres de treball seguirien vigents «fins que el Govern declari de manera motivada i d’acord amb l’evidència científica disponible [···] la finalització de la situació de crisi sanitària ocasionada pel COVID-19» (art. 2.3), i aquesta crisi, és clar, encara no s’ha superat.
En conseqüència i en aquesta línia, a mode de recopilatori: el posterior «RD 21/2020, de 9 de juny, de mesures urgents de prevenció, contenció i coordinació per fer front a la crisi sanitària ocasionada pel COVID-19» estableix en el seu article 7.1 e) “Adoptar mesures per la reincorporació progressiva de forma presencial als llocs de treball i la potenciació de l’ús del teletreball quan per la naturalesa de l’activitat laboral sigui possible”.
Malgrat tot, es podria haver centrat la qüestió, reials decrets al marge, en el fet que la pròpia Llei de Prevenció de Riscos Laborals (de l’any 1995) estableix, en la definició dels Principis de l’Acció Preventiva, que s’han d’adoptar les mesures que posin per davant la protecció col·lectiva a la individual. No hi ha cap justificació perquè les empreses que han estat aplicant el teletreball durant els mesos de confinament no hagin pogut seguir adoptant aquestes mesures. Necessàries ja que garanteixen evitar l’exposició al focus d’infecció en els llocs del treball.
La pretensió de l’empresariat de centrar el debat sobre el caràcter voluntari del teletreball, com si s’estigués parlant d’una mesura d’interès particular, evidencia una lacra social que hem estat denunciant des de CNT, i al llarg dels darrers anys de forma més intensa: no hi ha cultura preventiva entre la classe empresarial (i l’augment dels accidents laborals mortals durant la pandèmia així ho certifica). La falsa dicotomia entre teletreball recomanat i obligatori amaga la manca d’interès real en la prevenció de riscos laborals, més enllà de les qüestions més evidents o literals dels reglaments.
Estem davant una epidèmia sense precedents, on la classe treballadora en els moments més durs de crisi sanitària ha mantingut el funcionament de l’economia i l’actual actitud de les patronals evidencia per enèsima vegada que primer van els seus interessos econòmics i després la societat. Des de la Confederació Nacional del Treball mantenim un compromís ferm amb la salut laboral i la constant tasca de les nostres seccions sindicals (a través d’escrits, assemblees, denuncies a Inspecció de Treball o les mobilitzacions que calguin) allà on tenim implantació així ho acredita. Perquè som la classe treballadora, el motor de la societat, i la nostra salut va per davant dels seus beneficis.