Dècades de capitalisme neoliberal han deixat a la classe treballadora en una situació límit. La taxa de temporalitat de l’estat espanyol és la més elevada de la UE (26%), el 2019 una de cada tres persones assalariades va tenir, almenys, 3 contractes temporals. 5,5 milions de persones estan treballant a temps parcial menys hores de les que voldrien. L’atur en persones de menys de 25 anys és del 40%, el més alt de la UE. I, no cal dir-ho, aquest escenari se centra en les dones, que representen el 74% dels contractes a temps parcial.

Les darreres reformes laborals han permès la destrucció de drets i condicions laborals, pèrdues de convenis col·lectius, acomiadaments i precarització general de la població.

Mentrestant, el preu del lloguer ha crescut exponencialment els darrers anys a Catalunya i molt més a les principals ciutats, fent que el nombre de persones que treballen en situació de pobresa no pari de créixer, com també creixen els beneficis empresarials i financers.

L’estafa de la crisi financera segueix produint estralls 12 anys després, després de modificar l’Art 135 de la Constitució per prioritzar el deute a la banca, ara assumint formalment com a deute públic els 35.000 milions d’euros del parc immobiliari de la SAREB, abonat per l’estat a bancs i caixes. L’estat envia els seus cossos repressius (Policia, guàrdia civil mossos d’esquadra, Ertzaintza, guàrdia urbana) a fer fora milers de famílies amb violència per garantir el dret dels grans tenidors a especular amb les nostres vides.

Aquest darrer any la pandèmia sanitària ha evidenciat el càncer que suposa la falta de sobirania farmacèutica i les externalitzacions i privatitzacions de serveis pel conjunt de la població. Bona part dels anomenats ‘fons europeus de recuperació’ seran en forma de deute que caldrà començar a retornar des del 2023 posant altre cop els serveis públics en el punt de mira de la distopia neoliberal en què ens estem endinsant.

Però responem:

Com no pot ser d’una altra forma l’olla social fa senyals d’estar a punt d’esclatar. Les protestes per la repressió contra Pablo Hasel canalitzen l’empipament general existent contra la repressió, sigui a artistes, sindicalistes o lluitadors socials. Els sindicats combatius segueixen creixent i generant més conflicte a empreses i sectors productius, no només frenant a la patronal sinó fent-la retrocedir més sovint. La lluita feminista consolida organització i mobilització contra el patriarcat de forma potent. El moviment per l’habitatge segueix marcant exemple de resistència i victòries per tots i totes. L’antifeixisme i solidaritat antirepressiva agrupa organitzacions i col·lectius de forma diversa i plural.

Des de la Taula Sindical de Catalunya exigim, governi qui governi, per aquest primer de maig de 2021:

• Derogació total i completa de les Reformes Laborals del PSOE y PP. La clau de la precarietat.
• No al Pacte de Toledo ni a noves retallades en matèria de pensions. No a fons privats, si a pensions públiques i mínima 1080 euros als 65 anys.
• Renda bàsica universal d’emergència social per garantir que hi accedeix tothom qui ho necessiti, Increment del SMI a 1300 euros.
• Reducció de la jornada laboral a 30 hores, repartiment de tots els treballs.
• Ús social de la totalitat dels immobles de la SAREB. Fem nostres les reclamacions del moviment d’habitatge en aquest àmbit. Prohibició desnonaments sense alternativa.
• Sanitat, dependència i educació pública 100%, prou finançar concertada, prioritzar l’atenció primària.
• Planificació publica i participativa urgent per la transició ecològica i energètica que impedeixi l’extinció.
• Derogació de la llei d’estrangeria i tancament dels CIE.

En aquest context de lluites hem d’incrementar tant els espais de coordinació com d’enfortiment mutu per poder colpejar amb més força. Fem una crida a:
• Les nostres afiliacions a participar en aquells col·lectius anticapitalistes i socials que considerin. A unir les nostres mans, perquè la lluita sindical i social són part de la mateixa lluita.
• A la classe treballadora catalana: A organitzar-se cadascú/una en el sindicat combatiu que consideri. Aquesta és la clau que permetrà que les lluites obreres segueixin creixent i fent retrocedir la precarietat que ens ofega. No hi ha cap altra forma que nosaltres mateixes.
• A les organitzacions i moviments socials: A centrar-nos en les nostres coincidències i participar conjuntament tant en les manifestacions de l’1 de maig com en tot combat coordinat contra la xacra que atempta contra les nostres vides: el capitalisme.

Confederació General del Treball, CGT – Catalunya / Confederació Nacional del Treball, CNT – Catalunya i Balears / CoBas – Sindicato de Comisiones de Base / Coordinadora Obrera Sindical – COS, sindicat de classe i feminista dels Països Catalans / Intersindical Alternativa de Catalunya, IAC / Solidaritat Obrera – SO