Article d’opinió de Genís Ferrero, Secretari d’Acció Sindical de la CNT al Vallès Oriental. Publicat a El 9 Nou VO el 27 de gener.
2023 es vol presentar com un altre any complicat per la classe treballadora. A l’anunci de l’FMI d’una nova recessió econòmica mundial encapçalada per Europa, EUA i la Xina, li hem d’afegir la llarga agonia que arrosseguen al nostre país les classes treballadores des de l’esclat de la crisi econòmica mundial de 2007, tres reformes laborals i successives retallades dels serveis públics, drets civils i llibertats públiques.
No hem pogut recuperar la majoria de drets que hem anat perdent els darrers anys. L’exemple més evident és la manca de recuperació del poder adquisitiu per culpa d’una inflació provinent dels beneficis de les grans empreses, l’enèsima prova que la Patronal no té altura de mires negant-se a preservar el poder adquisitiu dels salaris.
Però també hi ha símptomes que entrem en un nou canvi de cicle, i que 2023 pot ser també un any que ens porti un canvi de rumb. Canvi que no el veureu liderat per cap parlament, ni per cap dels nous governs que ens cridaran a votar enguany. No em refereixo a això, l’estat fa anys que mostra esgotament davant els grans problemes de la nostra gent.
Parlo que la classe treballadora torna a estar cada cop més organitzada, a tot arreu. Al Regne Unit el sindicalisme s’ha revitalitzat amb fortes vagues a sectors estratègics, als EUA per exemple s’organitzen sectors nous com Amazon o els Riders de Nova York que acaben d’apujar el salari mínim de forma significativa. Però també vivim aquí una revitalització sindical a cada cop més sectors, amb un augment de l’afiliació en termes generals.
La CNT no som una excepció i fa un mes la històrica central anarcosindicalista fundada el 1910 a Barcelona va celebrar el seu XII Congrés a Canovelles. Més de 200 delegats i delegades de tot el territori van poder constatar el creixement de l’organització, que ha recuperat els nivells d’afiliació de la primera meitat dels anys 1980 i amb una implantació sindical superior.
Davant d’aquest fet la militància cenetista es va consagrar del 2 al 6 de desembre per assolir els majors consensos possibles i dotar-se dels acords que seran claus els anys vinents: la modernització sindical i la defensa de la llibertat sindical efectiva, la lluita contra la sinistralitat laboral, contra la llei d’estrangeria, contra la discriminació de gènere i de qualsevol identitat, contra l’atur, adaptar les empreses al nou context climàtic i energètic i crear altres formes d’economia per a fer-hi front. La CNT ha fet els deures i ho ha integrat tot en un pla de treball sindical i social, perquè els problemes de la classe treballadora són globals.
Però també ens hem dotat dels recursos i els instruments necessaris, destacant la creació de la Caixa de Resistència Confederal. Una eina que ens permetrà prioritzar conflictes a l’ofensiva, donant cobertura a l’afiliació en aquelles vagues indefinides que la CNT convoqui. Un acord històric amb el que passem a ser la primera central que adopta aquesta eina complementant un model sindical propi basat en l’oposició i la confrontació.
Les patronals estan acostumades a un sindicalisme monopolitzat pel concert social, una trampa per desmobilitzar les empreses i deixar la negociació dels convenis en els despatxos. Des de la CNT apostem per un sindicalisme independent, que vol portar la negociació col·lectiva als centres de treball i per això hem de poder afrontar vagues llargues, perquè la Patronal té clar que no cedirà però nosaltres tampoc. Per això parlem de canvi de cicle, d’organització real als centres de treball, de passar a l’ofensiva per recuperar drets.