Aquest Primer de Maig, animem a assistir a la convocatòria unitària de la Taula Sindical de Catalunya a Barcelona, a les 18h a la parada de metro “Vallcarca”:
Comunicat de la Taula Sindical de Catalunya per a aquest Primer de Maig:
“Contra la guerra i el capital: d’aquí i de fora, somla mateixa classe treballadora!”
Comunicat confederal de CNT per a aquest Primer de Maig:
No vam néixer per a ser peces en la màquina de l’explotació. No vam venir al món per a alimentar amb la nostra esquena trencada els banquets dels qui mai han doblegat l’esquena, ni sentit el pes d’una jornada que mai acaba. Sota aquest sistema capitalista, la feina no és una virtut: és un càstig. És la soga que ens estreny el coll mentre ens obliguen a somriure i a agrair pel privilegi de ser explotades.
Ens diuen que la jornada laboral es reduirà, que el progrés ens arribarà per episodis, però continuem morint a les bastides, a les fàbriques, als hospitals. Continuem caient víctimes de l’estrès, de l’insomni, de les malalties que el cos crida quan el cor està fet pols.
Estem orgulloses de ser treballadores, sí. I creieu-nos que ser militant de la CNT és un dels majors orgulls que algú pot experimentar en la seva vida. Estem orgulloses de ser treballadores, però no de ser esclaves. No d’aquesta normalitat obscena que ens condemna a malviure, a mendigar temps per a les nostres, a triar entre el menjar i la calefacció. Quin orgull hi ha a ser oblidades, empobrides, sobrecarregades, mentre els poderosos multipliquen les seves fortunes i ens miren des de les seves torres amb menyspreu?
Hem après a suportar l’insuportable. Hem acceptat que treballar fins a l’extenuació és un deure, mentre els preus pugen i els nostres sous no aconsegueixen per a gairebé res. Ens han robat el temps, el cos, els somnis. Però no ens han vençut.
Volem recuperar les nostres vides. Volem decidir com usar els nostres dies, les nostres mans, les nostres ments. Volem cuidar i cuidar-nos, trobar-nos, organitzar la ràbia, tramar la tendresa i la revolució que vindrà. Perquè altres formes de vida són possibles, i sabem que nosaltres podem imaginar-les, construir-les i defensar-les.
No oblidem que vam ser nosaltres, la CNT, la que va arrencar la jornada de vuit hores al sistema. I serem nosaltres els qui acabem amb el jou del treball que ens roba l’existència. No volem reformes tèbies ni engrunes: ho volem tot.
El món segueix governat per oligarques, empresaris, polítics i assassins que es reparteixen les nostres vides com si fossin botins. La socialdemocràcia ha pactat amb els botxins. El liberalisme ens ha venut fum i fam. Nosaltres som aquí per a cridar el que tantes callen: ja n’hi ha prou.
El seu món no funciona. No ha funcionat mai per a la majoria. Deixeu-nos intentar-ho a nosaltres: amb les nostres mans, els nostres cors, les nostres idees. No demanem permís, venim a obrir camins.
I no podem oblidar a la nostra gent a Palestina, a la nostra classe treballadora germana a l’altre costat del Mediterrani, a les mestres, doctores, forners i periodistes que cauen sota les bombes mentre el món “civilitzat” mira a un altre costat. El seu silenci també és complicitat. La nostra memòria és resistència. Nosaltres no deixem a ningú enrere, creiem en l’internacionalisme davant de les fronteres, murs i aranzels que ens imposen.
Que treballin ells. Nosaltres volem viure, lluitar i alliberar cada racó de les nostres vides.
Perquè el temps és nostre. Perquè el món serà dels qui el treballen, no dels qui el saquegen.
